"Q": Questionar-se

Arriba un punt, un moment que no vols que arribi mai, o sí, qui sap. És un moment que et passes el dia pensant, pensant en tot, qüestionant-ho tot, absolutament tot. Et preguntes què fas aquí, perquè estàs al lloc que estàs. Realment hi vols estar? Et demanes si el que estàs fent en aquest lloc és el que vols, o el que volen i esperen de tu. Fas el que fas perquè ho vols fer o perquè és el que altres volen que tu facis? Realment et mostres tal com tu ets, o com volen i esperen que siguis? Et coneixen bé? Et coneixes bé, tu?


Són tantes les preguntes que em ronden el cap dia a dia, que no puc assolir-les totes, i he acabat per no fer cas a cap. Si no puc respondre-les totes, val més deixar-les de banda. EL problema és que continuen allí, dia a dia, i fan mal. Ja no parléssim del futur, d’allí on vols arribar, ni el que vols fer a 5 anys vista. Pensar en això ja és una utopia.

Vull viure, viure, viure, viure, viure-ho tot com si no hi hagués demà. L’únic que vull és ser feliç, crec que demano poc.

 
Sigues tant feliç com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi

"P": Por

Definició: Torbament de l'ànim, sentiment d'inquietud i commoció psicològica que hom experimenta davant un perill o simplement pensat, imaginat.

Em poso la mà a la butxaca. Sí, porto les claus. El camí cap al cotxe em va semblar normal. Per què m'hauria de semblar estrany? Perquè no hi ha ningú a la vila, o perquè el fred se't posa dins la pell fins que sents un fred líquid dins als ossos (frase patentada per Anna)? El cotxe era gelat. No em vaig poder treure la jaqueta i la calefacció no donava per a més.
El camí era fosc. Una carretera estreta, plena de revolts que t'obliguen a frenar constantment. Un camí enmig d'una muntanya històrica, actualment abandonada. El trajecte no era llarg, però tampoc curt. Una sensació de soledat m'envaí. Cada cop em sentia més lluny de tothom. De sobte, els fars d'un cotxe em van il·luminar i vaig haver de reduir la velocitat. Quan hi vaig ser davant, el pànic va poder amb mi. Vaig parar el vehicle i vaig buscar el cotxe que m'acabava de creuar, però res. No hi havia ningú en 5 quilòmetres al voltant. M'estava posant nerviosa per moments però havia de continuar. El meu conduir era cada cop més temerari, no podia controlar els peus i finalment vaig perdre el control. Només recordo el meu cap donant cops al volant i al sostre fins que vaig deixar de sentir dolor i tot es va fer fosc...

Maria: Gertrudis! Gertrudis! Que no m'has vist arribar? Com ha anat el viatge?
Gertrudis: Ai! Ho sento, Maria! M'he dormit. Fa una estona que estic aquí i aquest poble sembla fantasma! Anem?
Maria: Anem! aquesta nit serà una bona nit!



Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi

"O": Oportunitat

Definició: Qualitat d'oportú, que ve a propòsit.

Últimament estic tenint moltes oportunitats per fer el que m'agrada. I no sabeu quant m'agrada això! Abans potser no n'haugés aprofitat cap, i les hagués deixat passat, però ara sento la necessitat de llençar-me a la piscina, encara que siguin tonteries, i agafar-les ben fort fins que donguni fruit. No m'ha anat malament de moment, la veritat.
Pensant, pensant, baixant Via Augusta avall, pesanva que la vida s'ha portat bastant bé amb mi, i no tinc dret a retreure-li res dels moments dolents que m'ha tocat viure. M'havien de passar i punt.
Tinc una família més que perfecta, i que molta gent desitjaria tenir. No tinc germans, però no me'n falta cap, ja que hi ha moltes persones que tenen aquest privilegi. Tinc unes amigues que per moltes vides que visqués, no en trobaria de millors. Estic fent el que m'agrada i sóc feliç. Què collons! Sóc molt feliç! Ho tinc tot. Bé... tot no. Sempre falta alguna cosa, i és que el meu cor encara està tancat esperant que algú truqui a la porta, i sembla ser que aquest s'ha perdut mirant el mapa i no hi ha manera que trobi la senda per arribar-hi.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

"N": Nit

Definició: Temps durant el qual no hi ha absolutament claror de dia.

A la nit, tots els gats són "pardos". Les coses canvien a la nit, amics. Jo diria, inclús, que la vida es transforma durant la nit. Quan el sol s'amaga comença un període de temps ple de màgia, de jocs, de pors i d'il·lusions. Milions de moments màgics es van produint quan no hi ha llum del sol. Probablement, són moments sense importància, però esdevenen especials quan són mirats amb els ulls de la nit. Les estrelles (quan aconsegueixes veure-les) sobre un fons negre damunt teu és una de les emocions més fortes que pots sentir durant la nit. Estan allí, soles o acompanyades, sostingudes a l'aire. T'agradaria atrapar-les una per una, i guardar-les a la butxaca, però no poder-les tocar les fa encara més màgiques. Algun dia he desitjat que em caigués una pluja d'estels a sobre.
Quan una nit és màgica i especial, desitjes que res la faci acabar, però sempre hi ha un raig de llum que ho trenca tot.




Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

"M": Maleantes

Definició de la RAE: "Persona que vive al margen de la ley, y que se dedica al robo o contrabando".

Maleante per a mi significa bon rotllo, amor, alegria i rumbeta, sobretot rumbeta.

Bon rotllo quan esteu a dalt d'un escenari, fent-nos sentir agust en cada cançó.
"Avui vaig d'estreno,
porto un bikini verd,
de teleta fina,
de tant menut igual se'm perd", Sorra de Platja.

Amor i sentiment en cadascuna de les notes que toqueu, fent que se'ns posi la pell de gallina.
"Hi ha moltes casualitats, a la vida
i només te'n dones compte de les que vols,
i només dones sentit
a les que el cor te respon", La cançó més bonica del món.

Alegria que ens transmeteu a cada segon, i que ens fa participar al màxim.
Perquè ha de vindre la pluja,
perquè és un riu ple de vida
i en l'esperança es dibuixa", Sant Josep de la muntanya.

Però el que més us identifica és la rumbeta. Rumbeta que ens feu sentir nostra i que no ens cansaríem de ballar i cantar.
Què serà, que serà?
dels berberetxos ils mejillons?
Què serà, què serà?
del Delta, joder collons?!, La Rumbeta del Delta.




En resum: "Pon un maleante en tu vida y todo será... será........ què serà? què serà?"





Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi
Gertrudis Pi

"LL": Llibertat

Llibertat d'expressió?
Llibertat de pensament?
Llibertat de decisió?

No, no tenim la llibertat de decidir. No se'ns permet decidir què volem ser. No se'ns permet decidir cap on volem anar. No se'ns permet triar el rumb del nostre futur. No volem continuar vivint a casa vostra, a casa d'un estrany. Volem aixecar el vol d'una vegada, i deixar de banda aquests anys carregats d'opressió, d'impotència i de batalles perdudes. Ni nosaltre volem viure amb tu, ni tu ens vols a casa teva. Serà perquè la llibertat et fa por? Recorda, i no ho oblides mai, que a nosaltres no, i aconseguirem pegar-te una patada al cul ben forta i enviar-te ben lluny. Serem veïns, però no compartirem pis.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi

"J": Joc

A classe, assegura en una de les incòmodes i estretes cadires, veig com les lletres sobrevolen l'aula com si fossin ocells sense rumb. Miro al meu voltant. Ningú se n'ha adonat. No puc soportar veure-les perdudes. Les agafo una per una i començo a jugar:

Heu tractat la meva ànima

com si d'un brut joc es tractès,

una joc de mirades creuades,

un joc de sobtats adéus.

Adéus abans de dir hola,

adéus que vénen i van

i sempre la sàvia resposta:

"Tranquil·la, que els temps passaran".

La meva ànima ja no creu

poder creure algun dia

que al final trobarà un lloc

en el gran Joc de la vida.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

"I": Il·lusió

Definicó de l'enciclopèdia catalana: "Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable".

Si no tenim il·lusió per alguna cosa, no val la pena viure. Una vida sense il·lusió, és una vida buida, sense sentit. No significa que tot el que et fa il·lusió es compleixi, ni molt menys. Ho desitges molt, però mai sabràs si passarà fins que passa.

He viscut moltes il·lusions durant els anys que porto en aquest miseriòs món, i n'hi ha hagut que m'han enfonsat fins a límits insospitats. Quan era petita i tenia la il·lusió d'anar al cinema una tarde, quan la meva mare arribava i deia que no hi podíem anar, la desil·lusió era tant gran que sentia que la meva vida no tenia sentit. Vaig anar creixent, i la meva il·lusió era ser com les altres amigues. No m'agradava ser com era, i volia ser com elles. Més endavant, la il·lusió va passar a portar nom propi, típic d'adolescents. He vist frustrades moltes de les meves il·lusions, però sempre he après que quan una marxa, sempre arriba una altra per la qual val la pena lluitar.

"La il·lusió de tenir-te prop meu i sentir la teva respiració. La necessitat reprimida que sent la meva mà per marxar corrents i agafar la teva amb força. Les ganes que tenen els meus ulls per mirar-te continuament i no perdre't de vista. L'opressió dels meus llavis per no poder-te dir que simplement et desitjo, i que voldria que tu em desitjesis a mi. La impotència de la meva ment per no pensar en res on no hi surtis tu, fent sobresaltar el meu cor cada cop que ets amb mi.

Il·lusió de que això pugués ser real.

Il·lusió amics, pura il·usió".


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi

"H": Haloween

Estem perdent les tradicions, gent.

A Catalunya resulta que ara no es celebra la Castanyada, amb els seus panellets i la nostra castanyera. No, ara se celebra el Haloween.

Haloween??? i què és això del Haloween? Una americanada! una tradició americana, anglesa... no ho sé, i la veritat tant me fa. El que si que em preocupa és que la gent de Catalunya es disfrassi amb vestits horribles fent por la nit de la castanyada...

Després ens roben el tronc de Nadal, i ens posen un tal Pare Noel vestit dels colors de la coca-cola. Quant de consumisme junt.

Com acabarem, amics, com acabarem!

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

"G": Gertrudis Pi

Les persones no som sinceres. Comencem er aquí, i ho entendrem tot.
Necssitem dir coses sense que es conegue que som nosaltres. Per això existeixen els pseudònims. Molta gent els utilitza encara avui en dia per escriure articles, pensaments o blocs. No ens cal anar gaire lluny, ja que qui pensi que la vertadera escriptora d'aquest bloc es diu Gertrudis Pi està molt equivocat. Probablement, si el meu bloc portés el meu nom real, no escriuria ni la mitat dels articles que escric. Tenim unes idees que, per motius X, no ens atrevim a exposar públicament, i el pseudònim ens ajuda a fer-ho. Qui consiere que això és enganyar, va molt mal encaminat.
Gertrudis és un nom que hem va captivar el primer cop que el vaig veure escrit. És elegant, misteriós, encisador, però sobretot poc conegut. El vaig trobar a la novel·la "Mirall Trencat", de Mercè Rodoreda.  La Gertrudis era una criada de la senyora Teresa, la propietaria de la casa. Aquesta serventa passa molt desapercebuda, i crec recordar que només apareix un cop en tot el llibre. No té cap importància a la història contada, fins i tot la majoria de gent que s'ha llegit l'obra ni s'ha adonat de la seva presència. Això és el que el fa atractiu. Ningú la veu, però allí està, com la Gertrudis Pi.

Un altre pseudònim que conec també comença amb "g": Gervasi ;)  Aquí ho deixo.


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

"F": Felicitat

Avui estava pensant en la felicitat. No sóc filòsof ni pensador, però sí sóc una persona en opinió. En opinió pròpia, meua i de ningú més. Esperitualment parlant, tinc cor, i per tant tinc sentiments.La majoria són bons, però alguna vegada en surt algun de dolent, que tothom tenim i que no el descobrim fins que no gosa sortir.
Aquest cop m'ha sortit l'odi. Un odi cap a una persona coneguda. Abans hi havia amor, i ara s'ha convertit en odi. Serà cert el refrany "de l'amor a l'odi hi ha un pas", en aquest cas seria "de l'amor a l'odi hi ha una nit".
Dic això perquè no sempre desitgem la felicitat de tothom, o no en el meu cas. No desitjo la teua felicitat, gens ni mica. Desitjo que et vagi malament, sí! Ho desitjo amb totes les meves forces!  Segurament d'aquí un temps ja no serà així. És més, segurament d'aquí un temps jo ja no t'odiaré. És més, segurament d'aquí un temps ja ni em recordaré que existeixes, per tant tampoc t'odiaré.
La felicitat, amics, no sempre porta un somriure dibuixat a la cara.


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

"E": Eladio

Escrivies versos com ningú,

Lligant síl•labes i tonades.

A vegades sortien de vuit,

De sis i una mica embolicades.

I en lo vers de la despedida

Obligaves a aplaudir sense ganes.

Mai t'oblidarem, Almíbar!!!!

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

"D": Desamor

Després del primer petó
esclata un tret dins a cor
sense saber en quin racó
acabarà trobant-hi port.

M'oblidaràs tu
o t'oblidaré jo.

Realment l'amor quan comença ja és mort.


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

"C": Carmen

"Carme: Cant, música, poema cantat".


A mi aquesta paraula hem porta a una definició: infantesa. La meva infantesa té nom propi, i aquest és Carme. Amb ella vaig viure la millor infantesa que un nena desitjaria. Fent la vista enrere, no puc deixar de recordar moments especials, moments que no podré oblidar mai. A classe, al pati, a casa, al ball de festes... sempre hi érem les dues. A les fotografies no hi apareix l’una sense l’altra. No envejo cap altra infantesa de cap altra nena, perquè la meva va ser la millor. Uns temps d’innocència, llibertat, inconsciència, entreteniment.

Un dels moment més difícils va ser quan les nostres vides van agafar camins separats. Era la primera vegada que cadascuna aniria per la seva banda. No ens veuríem cada dia, ni ens parlaríem cada dia. Ens vam separar, però mai ens vam distanciar. I mai ho farem. Ja podem estar una a cada punta de món, que mai ens distanciarem. Sempre estarem unides, sempre.

Gràcies per ser com ets, i gràcies per fer-me ser com sóc.

 
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
 
Getrudis Pi

"B": Borbons

Sí, avui parlaré dels Borbons, dinastia de la qual hi ha molt a dir.


Definició acadèmica: "L'anomenada Dinastia Borbònica va entroncar amb la Casa Reial d'Espanya per diversos matrimonis d'Estat celebrats al llarg del segle XVII, entre Infantes d'Espanya i Reis de França. El cognom de la dinastia és originari de la localitat francesa de Bourbon i ha estat portat pels titulars de les corones de Navarra, Espanya, França, les Dues Sicílies, Sardenya, a més del Ducat de Borgonya".

La poden definir de moltes maneres, i segurament tindran raó. Però la deinició que més se li ajusta, i no menys verídica que l’acadèmica.Família d’antics nobles que utilitzen el seu cognom tenir un estatus social al seu país, del qual en son reis. Aquesta pandilla d'incompetents són uns complets vividors a costelles de la gent que paguem impostos. Són totalment inútils al seu estat, i no serveixen ni per donar bona imatge. Molts catalans ens avergonyim de tenir una figura com aquesta al nostre capdavant, i no només volem que canvïi la figura, sinó que volem la seva abolició d'una santa vegada.



Hi ha una cançó que diu exactament això:

És ben patètica la vida,

tu n´ets l´exemple més latent,

la teva existència convida

a que es parteixi el pit la gent.

Tota la vida has parit pena,

el teu pas del món no ha valgut un ral,

tens la gràcia on comença l´esquena,

ets assimètric mental.

I és que tots els teus recursos

de demòcrata erudit

acaben quan s´acaben els discursos

que els teus demés t´han escrit.

Mascota dels gamarussos,

exemple del zero absolut,

potsè caldria posar un totxo

al capdamunt de l´escut.

PERÒ EL QUE REALMENT M´ACOLLONA,

EL QUE EM TE ACLAPARAT,

ÉS QUE SIGUI LA CORONA

L´ÚNIC QUE BRILLA AL TEU CAP.

Arribes a ser tan inepte,

tan dropo i tan ignorant

que quan el tinc més respecte

és quan t´imagino cagant.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

"A": Amor

Bé, aquesta paraula es pot definir de moltes maneres, i sempre es correspon amb l'estat emocional de la persona que la defineix. L'amor seria l'afeccció que sen una persona per alguna cosa, persona o lloc, i entre les quals es crea un vincle. Bé, la meva definició de l'amor no seria ben bé aquesta. L'amor, per a mi, seria un sentiment que sents per alguna persona, lloc o cosa, i que et porta al patiment. No hi ha marxa enrere. L'amor  comporta patiment. Sense patiment no hi ha amor. Tota persona que estima passa una època de por, patiment, confussió, dubtes. De vegades et pot sortir bé el tir, però majoritàriament acabes ben enmerdat en el joc de l'amor. Acabes donant-ho tot i et quedes sense res. Finalment, t'acabes quedant sense res quan tu ho dones tot i l'altra persona no dona res, absolutament res. Llavors sí que estàs ben perdut.

(S'accepten altres definicions)


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Abecedari lèxic

Bé, avui començo una nova secció del meu blog. L'he anomenat "Abecedari lèxic" i vindria a ser això: cada dia publicaré una entrada amb una paraula que comenci per la lletra que toqui de l'abecedari. És a dir, el primer dia parlaré d'una paraula que comenci per la "a", el segon dia per la "b", i així successivament.
Avui havia de parlar de la "a", però crec que ho deixaré per demà. Ja us anuncio que serà la paraula "amor".



Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Egosurfing

Egosurfing: terme que s'aplica a la pràctica consistent a navegar perinternet a la recerca d'informacions sobre un mateix mitjaçant la introducció del nom propi al cercador. L'egosurfer és qui cerca a la xarxa tots aquells articles que l'esmenten. L'egosurfing també pot rebre el nom de vanity searching, egosearching, egogoogling, autogoogling i selfgoogling.

Doncs l'altre dia no vaig poder evitar fer egosurfing una mica, i hem vaig endur una grata sorpresa. El llibre del qual sóc autora està catalogat a diferents biblioteques de la provincia de Tarragona. El que vaig sentir no era orgull, era més! Vaig sentir una satisfacció com mai l'havia sentit. En aquell moment, la meva autoestima va tocar el sostre, per tornar a tocar de peus a terra després, no cal que s'ens pugin els fums. Però per un moment vaig ser feliç. Després de tot l'esforç que has fet perquè tothom pugui llegir el que has escrit, pugui conèixer un poble, el poble que t'ha criat, el poble que estimes... després de tot això veus que molta més gent de la que et pensaves té a l'abast una obra escrita per tu. Això no es paga ni amb tots els diners del món.


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Ets gilipolles!

I no hi ha més! Quan una persona és idiota, és idiota sempre! Mira que la gent t'ho diu, Gertrudis. Tothom t'ho diu que ets tonta, que ets massa credula. I tu, erre que erre. Pues algun dia et caurà la bena dels ulls i t'adonaràs que tenien raó.

Entropesses amb la mateixa perdra, dia rere dia. I cada cop et pegues més fort contra el terra. Et vas fent forat al crani, fins que un dia no hi haurà prou punts per cosir el trau.

Ets imbècil, Gertrudis, no hi ha més. Recorda-ho sempre, però no ho utilitzis com a excusa, perquè no tens excusa, perquè prou vegades t'ho han dit.

El bé fa mal a la mà feble (crònica d'una tarda de Juny)

Després de pensar-ho molt, surto de casa. La calor no m’acompanya, de moment, en la meva caminada. La veritat és que agraeixo que l’aire fresc hagi volgut venir en mi. Les ulleres de sol i els auriculars del mòbil també m’acompanyen. Dins del meu cap està sonant Incendios de Nieve de Love of Lesbian. Quan ja he passat el primer pas de vianants, els pensaments m’envaeixen. Pot una persona canviar d’una dia a l’altre? Canviar interiorment, em refereixo. Hem decanto pel sí. Penso que una persona pot canviar d’un dia per l’altre. Un llibre pot fer canviar una persona sense que ella se n’adoni. Arribes a un punt de posar-te tant dins al llibre que la protagonista passes a ser tu. Sembla que sigui un llibre escrit per tu, amb les teves idees reflectides. Sí, un llibre pot fer canviar una persona, totalment.

Tota la vida desitjant viure a un poble, amb tranquil•litat i sense presses. Ara em repugna la idea de pensar que he de tornar-hi prompte i passar-hi una dies, evidentment per obligació i compromís. No vull tornar a la rutina de sempre, millor dit d’abans: sortir de casa, anar a dinar, tornar a casa, anar a sopar, anar a dormir... no! Això no! Vull fer coses noves, vull conèixer gent, vull provar, tastar, precipitar-me, arriscar-me.


Sóc als carrers de Barcelona, al mig de la Diagonal. Ningú em coneix, ningú em saluda. Estic capficada amb la meva música. Ara sona En s’estiu d’Antònia Font. I és veritat que estic de puta mare d’ençà que és estiu, encara que no faci res, jo estic de puta mare. Caminaria pels carrers de Barcelona sense rumb, observant a la gent i imaginant-me on van i d’on vénen. Qui són i com viuen. Però em conformo en seguir passejant a ritme de Lexu’s i el seu Fràgil. Fràgil com la meva persona en aquests dies.


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Sempre et portarem al cor... SEMPRE!

La vida et dona un revés quan menys t'ho esperes, i probablement quan menys t'ho mereixes. Després de lluitar tota la vida contra una cosa, aconsegueixes trobar el teu lloc en un grup d'amics que fan música per hobbie i que s'ho passen bomba ballant les teues jotes, mirant els teus balls estrafalaris... de cop ens deixes! No hi ha dret! No t'ho mereixies, hòstia!!!!

Sempre estaràs en natros, Eladio! Sempre et durem al cor! Sempre recordarem i ballarem les teues jotes!!!!

T'estimem!



Núria.

Say that you love me...

Fantàstica

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Estiu, estiuet, vine que tinc fred!

Els ànims estan més que recalentats, i tenim moltes ganes que arribi l'estiu! I més amb aquest anunci que ens ha portat enguany l'Estrella Damm!!!

A vegades el que busques està tant prop que costa de veure

Anunci Estrella Damm 2010

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Potser demà... no hi haurà demà

Potser demà, quan et despertis, jo ja no hi sóc. Tu et despertaràs, i jo me n'aniré a dormir, per sempre. Des de que tinc ús de raó, he pensat que si passa un tren per davant teu, agafa'l! No tornarà a passar el mateix, i potser a dins està la felicitat que sempre has buscat. Potser pujaràs a altres trens, i només hi trobaràs buidor i oblit, dolor i soledat.

Quan jo m'he apropat, tu t’has distanciat. Potser demà serà el final, si ja no tenim res a parlar...


 

Potser Demà- Lexu's

 

 

 

 

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

 

Gertrudis Pi

Reflex de la societat...

Crec que ja no fa falta dir res més...

Al tren

Bé, jo ara sóc al tren. Segurament ara estic amb el cap recolzat a una de les finestres dels trens de la Renfe intentant concl·liar el son. Potser estic pensant en els exàmens de la setmana que ve... no, no! Això avui no toca! El més probable és que m'estigui trencant el cap pensant on ets, què estàs fent, perquè no m'has enviat un missatget dels teus. Segurament estaré pensant en la setmana que ve, però perquè estaré amb tu, perquè et podré abraçar, i et podré tenir per a mi tota sola.

Segurament també estaré maleïnt a la Renfe pels seus retards, o si més no per les dos hores fatídiques de camí.

Em sento estúpida, com si m'estés allunyant d'un lloc que no vull abandonar. M'allunyo de tu, i axò no m'agrada.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Arribar al cim és una experiència màgica

De sobte vaig obrir els ulls. Per fi havia parat de ploure i ja no m’hauria de posar la parca que tant poc m’agradava. D’acord, feia fred i l’aire era humit, però ja no plovia. Havia sortit el sol. Vaig mirar al meu voltant i encara dormia tothom, ningú gosava moure ni un dit amb aquella gelor. Tenia els llavis glaçats, les pestanyes estaven petrificades. Les mans i els peus, en canvi, gaudien d’una calentor que em va reconfortar. “Almenys no em refredaré”, vaig pensar. I que malament vaig pensar! Hem vaig aixecar com vaig poder d’aquell terra dur i que m’havia torturat l’esquena durant tota la nit. Els meus companys es van quedar una estona més, aprofitant els pocs minuts que els quedaven de son. Després de rentar-me la cara amb aigua freda, i escalfar-me un bon tassó de llet a l’atrotinat fogonet , vaig sentir que em deien: “Preparada per pujar allí dalt?”. Amb el dit assenyalava la muntanya més alta del meu voltant: Els Encantats. Ens havíem de preparar ràpid si volíem assolir el cim a l’hora de dinar. Eren les set del matí i ens quedava molt de camí per fer. Vam plegar els sacs de dormir, vam fer la bossa i... cap al cim!

Cada cop ens apropàvem més. La muntanya semblava no tenir fi. Després de recórrer camins, rierols i moltes pedres, vam arribar al peu. Semblava fàcil, però el camí de pujada tenia la seva complicació. Com més pujaves i més prop et semblava el cim, més s’allunyava de nosaltres. Havíem de parar per menjar alguna cosa, per petita que fos, sinó el cos aviat decidiria no continuar. Després de molts sospirs i paraules d’ànims, va arribar la part més difícil: els últims dos-cents metres. No eren molts, però tenien un petit inconvenient: eren verticals, completament verticals. Arribats fins aquell punt, res hem podria fer enrere. “He arribat fins aquí, i una paret de dos-cents metres no serà més que jo”. Amb aquestes paraules vam emprendre l’últim tram de l’ascensió.

La meva mà s’agafava amb força a la del company que era a dalt, mentre l’altra feia pressió per acabar de pujar el meu cos. Finalment, amb l’última empenta vaig trepitjar el terra que pocs havien tingut el plaer d’embrutar. El cansament i el fred van quedar en un segon terme. Jo era allí dalt. L’estany de Sant Maurici quedava reduït a una petita bassa sense importància. El lloc on havíem dormit quasi ni ‘s’apreciava. Allò era un somni fet realitat, era com tocar el cel. No m’hagués importat saltar i acabar amb tot, perquè allò era màgic. Però vaig pensar en tota la gent que m’esperava allí baix, i això hem va fer agafar la motxilla i, després d’immortalitzar el moment amb una fantàstica fotografia, començar el descens.

Aquella nit no vaig dormir. Els peus hem feien molt de mal. Tenia l’esquena destrossada, i el cap em bullia com mai. M’havia refredat, certament, però res de tot això m’importava, només el record d’aquell cim m’omplia els pensaments. I així ho va fer durant els dos mesos següents. Des de llavors, quan estic preocupada per alguna cosa, penso en com n’eren de petits els problemes quan estava allí dalt. De cop, tots desapareixen. O si més no, es difuminen.

Lluitarem sempre!

La lluita.
Lluitem dia a dia.
Lluitem per sortir endavant dels problemes que ens trobem pel camí. Sempre he sabut que si no tens una cosa per què lluitar, res val la pena. Alguna cosa que et faci aixecar cada matí i obrir els ulls. Alguna cosa que et digui: "Avui pot ser un gran dia, només pel fet que estàs aquí".

Lluitar és una cosa que costa, costa molt, com aixecar-te al matí, que per a mi és un suplici, una tortura, un... no tinc paraules. És una cosa d'allò més horrible, però sempre ho acabo fent. De vegades em desperto amb tanta mala llet, que sóc capaç d'autolesionar-me a mi mateixa. Involuntàriament, clar! No fotem...

No ens desviem del tema. En aquesta vida s'ha de lluitar per ser feliç, les coses no vénen soles. O t'ho treballes o ja pots cantar a Sant Pere!

Ara, personalment, hem toca lluitar per una cosa que no sé si acabarà funcionant o no, però lluitaré perqué sigui que sí.
També he d'emprendre una lluita pel meu territori. Si no ho fem natros qui ho farà??? La gent de les Terres de l'Ebre està en una situació clau pel que fa a la supervivència del seu riu, i han de lluitar totes unides per defensar-lo!

Cançó de l'ex-grup Kontrol Antidòping, actualment Xeic!

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Obervant el Final

Inevitablement, quan algun cosa comença, et preguntes quan acabarà. És llei de vida. Li tenim por a aquest final, i no volem que arribi mai, però ell ens va trepitjan els talons dia rere dia, fins que arriba un moment que et fa caure i t'estampes contra el terra.

És com quan mires una pel·lícula que t'agrada moltíssim, que no vols que acabi, però saps que acabarà, i passes tota la pel·lícula amb un nus a l'estòmac pensant que t'encanta però que arribarà el final.

Em fa por. El Final em fa por. No perquè sigui un final, sinó perquè està venint corrent cara a mi, amb una llança punxaguda, que quan em toqui, em destrossarà el cor...


Sigueu tant felíços com el voster cor us deixi.
Gertrudis Pi

Estimada Gertrudis...

Avui m'ha arribat una carta anònima, i deia així:

"Estimada Gertrudis.
Ja veig que aquests dies estàs fins a dalt de feina. Et queixes per tot. Qualsevol cosa desperta la teva ira. Tens infnites ganes que arribi l'estiu. Però saps què? Quan haurà arribat l'estiu enyoraràs aquests fantàstics dies de classe. Disfruta'ls ara que hi ets.
Atentament,
Una seguidora anònima"

I quanta raó tens, estimada seguidora. Els estic vivint i ja els trobo a faltar!!


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertruds Pi.

Estimada Reiloca...

Estimada Reiloca. Ja hauràs notat que els ànims generals estan una mica decaiguts, inclòs el meu. Però aquest matí, quan t'he vist entrar a les mans de la Natàlia... m'has alegrat el dia.

Reiloca

Moltes gràcies Anna.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

I tu, m'acompanyes?

Tinc un camí davant meu, ple de roses rojes, boniques i elegants... i amb espines. Vull que vagis al meu costat, que m'agafis de la mà i que junts ens punxem. Vull que tu, després, em curis les ferides, i jo a tu. Vull que no em deixis enfrontar-me sola als problemes, vull que m'ajudis tu.

Vull estar al teu costat quan el primer raig del sol em desperti pels matins. Vull veure la lluna als teus ulls abans d'anar a dormir. Vull que em diguis bona nit fluixet a l'orella. Vull que m'abracis mentre tanquem els ulls i ens endinsem en el món dels somnis, que segurament en els d'un, hi apareix l'altre.

Vull que sempre em diguis la veritat, encara que em faci mal. Vull viatjar amb tu sense un destí concret, amb el cel com a mapa, i la il·lusió com a mitjà. Vull que ens perdem per camins deshabitats i no ens importi, mentre ens perdem els dos junts.

Vull endinsar-me en somnis, on només tu en siguis el protagonista.

Vull dir-te que t'estimo, i obtenir la mateixa resposta.

Però abans de tot això... vull tornar-te a veure.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

La sang ja no sap si alterar-se o no.

Com tenim la sang aquestes últimes setmanes!!! Està que bull!!! Mare de Déu!!! Això de la primavera és massa! Les converses són... bé, no diré com són per no ferir cap sensibilitat, però... són!
Això està bé! Estem en un estat d'eufòria col·lectiva. Només sento riures, crits, alegries... Així m'agrada!
Visca la vida!!!

Una cançó que diu més o menys axò: viu la vida... cosa no gens fàcil.





Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Mentre la gent planxa l'orella al coixí.

La gent no sap el que es cou al seu voltant mentre ells planxen l’orella al coixí. Estem parlant d’un poble. Un poble mig de muntanya a altes hores de la matinada, serien les 4, no ho recordo bé. Deixo el cotxe aparcat. Surto i en apagar la música... silenci. No se sentia res. Cap cotxe, ni el vent. De camí a casa, algun udol dels gossos em va fer aguditzar el sentit. La lluna estava envoltada d’una fina capa de núvols. Jo immersa en les meus pensaments... De sobte alguna cosa que no eren udols de gossos, ni soroll de cotxes: un xiulet d’algú. De seguida em vaig girar, i de la foscor va aparèixer aquella figura escanyolida. No em vaig sorprendre de trobar-me’l a aquelles hores allí. “Què hi fas aquí? I tu, que hi fas tu aquí?” Hagués sigut absurda una conversa així. Els dos sabíem el que fèiem a aquelles hores pels carrers de la vila. Un marxava i l’altre arribava. Vam intercanviar quatre paraules i un “adéu, bona nit” va ser el nostre comiat.


Va ser una trobada d’allò més casual, i ara ningú en sap res. Mentre la gent dormia, el poble no era mort del tot, encara hi quedava algú. Acompanyada de la lluna que em marcava el camí, vaig arribar a casa, vaig ficar la clau al pany i... la nit s’havia acabat.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Cops de sort!

La vida, de vegades, et dona unes alegries que no esperes.
Tens una sort que no l'acabes d'entendre.
És magnífic.
És fantàstic.
És al·lucinant.
És la màgia de la vida...

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

El riu és vida...

Famosa frase, ben coneguda per tots els Ebrencs, però aquí no té connotació de lluita, sinó de metàfora.
Quan els rius baixen plens, oh! què bonic és quan els rius baixen plens!!! És preciós posar-se al seu costat i contemplar-lo com si fos el te últim dia en aquesta món fastigós, i com si no hi hagués ningú al teu voltant. Per a mi, Gertrudis, és un moment tant màgic que em pregunto perquè no ho faig més sovint.

Els rius són l'anima del poble que banyen, són la font dels pagesos a l'hora de cultivar les seves terres, són la font de vida per a tot un territori. Quan un riu baixa ple, és elegat, ufanós, gran viu...

Però quan un riu està Sec... no és un riu. No hi ha res quan un riu baixa Sec. És molt trist convertir-se en alguna cosa Seca, sense vida, sense alegria... No puc soportar posar-me davant del Meu riu i observar com cada vegada baixa menys aigua... cada vegada més Sec. No, no ho puc soportar! És molt trist, m'entristeix molt... jo necessito aigua per tirar endavant el meu dia a dia, necessito alegria, que ja és prou trista la vida en sí.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Cuidaoooo... que exploto!!!!

Primer: m'és igual si "exploto" és correcte en català o no. Segon: no tinc ganes de mirar-ho.


No sé que hem passa! He actualitzat este matí i ja tinc ganes de tornar a escriure! No he parat d'escriure en tot el dia! Què em passa????? Que tinc??? Em trobo malament!!!! Tinc febra literària!!!! El cap em dona cinc-centes cuncuanta-cinc mil votes!!! No pot parar!!!! Ais... qui tornés a tenir 40 anys... ai, no! això no anava aquí, això anava al monòleg... ja no sé ni on estic!


Bé, el tema que ara toca, és que abans he llegit un poema que m'ha fet pensar en com són d'importants els detalls, els detalls petits sobretot. No em considerava una persona detallista i a qui li importessen els detalls, però es veu que sí! i molt! M'estic fent detallista en la gent que estimo i m'importa, i també m'agrada que ho siguin en mi. Són vitals per a la meva supervivència!!! No puc viure sense els petits detalls!!! Com pot ser no haber rebut una p*** rosa per St. Jordi? (la del pare no conta). Pot valdre 1 euro, però el regal val millons! Doncs no, sense rosa t'has quedat un any més. Jo que em pensava que les coses havien canviat... de ilusiones también se vive, Gertrudis.


Una perduda abans de marxar a dormir, la resposta d'un missatge al mòbil, la simple guinyada al msn, qualsevol cosa pot fer-te somriure en un moment determinat! Necessito aquesta mena de detalls, sóc humana i els necessito! Què passa que tu no???No et fa il·lusió a tu quan t'arriba un missatge al mòbil a les 12 de la nit, encara que estigues dormint? A mi encara em quedava il·lusió a aquella hora, però poc a poc, i com si fos una punxa que s'anava clavant poc a poc dins meu, va anar marxant, el temps anava passant, i tu sense dir res... Semblava una nena de 3 anys esperant els reis mags, o el nuvi esperant a l'altar de l'església... Una simple mirada m'hagués valgut per totes les roses del món.


Els detalls, amics... que en són d'importants i no ens ho pensem!


Sigueu tant importants com el vostre cor us deixi.


Gertrudis Pi.

Relax, take it easy!!!!

En aquesta entrada no voldria ferir la sensibilitat de ningú, ni molt menys als/les fans de Mika. Només és que últimament he sentit a parla més de Mika que en tota la meva vida, i aquesta cançó em va perfecta per al títol. No dire res del grup perquè acostumo a ficar la pota dia sí dia també, així que només dic això. Bé, és un grup que m'agrada i està molt bé, això sí.

Doncs al què anàvem. La vida te l'has de prendre amb calma, sense presses de cap mena. Deixant que les coses vagin sortint per elles mateixes, sense forçar-les. Així és com aconseguiràs viure el moment i no preocupar-te pel que vindrà demà!


Una altra de les coses de les quals estic farta, són les etiquetes. Quina merda, les etiquetes!!! Per què tothom hem de pertànyer a una etiqueta en concret???? No podem ser, i ja està? (Per cert, el verb ser li encanta al Buenafuente, eh Anna?) És que si fem això, ja hem de ser això. Si diem tal, ja ens tocarà ser qual. Per què no centrem una mica el cap, siusplau??? Qui t'obliga a ser això, si fas allò??? Qui t'ho diu? On està escrit? No pots fer el que vulguis, amb la teva vida personal? No pots decidir tu qui o què ets??? Mira si estic farta de les p**** etiquetes que borraré les del meu bloc. No en vull veure ni una, jo***!!!


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Per Sant Jordi, fem que sigui festa nacional!

Avui, per rememorar la diada de sant Jordi, donaré a conèixer un dels meus poemes que vaig fer fa mooooolt de temps. El primer és dedicat a Catalunya ("Per què la meva terra no és lliure?"). El segon li vaig dedicar al meu cosí quan marxava Mèxic per passar-hi un any. Ell, des d'allà em va enviar una rosa virtual, i jo li vaig regalar un llibre, també virtual. Segons recordo, és el millor regal que m'han fet mai per Sant Jordi.

Per què la meva terra no és lliure?

Una noia com jo

que ara començo a viure,
només intento pensar
per què la meva terra no és lliure.

Potser encara no ho entenc
per la meva manca de cultura,
però no suporto veure
la meva terra sofrir.

Sento un sentiment d'impotència
que em volta per tot el cos,
em comença al cor
fins arribar a la raó.

Algun dia m'agradaria veure
la meva terra deixar de sofrir,
i dir amb total llibertat:
"Hem lluitat per Catalunya
i a la fi ho hem aconseguit."

Carta a un familiar

Quan te'n vas anar,
no me'n vaig ni adonar
del molt que et trobaria a faltar.

Ara ja ha passat un any
i quasi ni me n'he adonat,
és tot una mica extrany
però ja gairebé has tornat.

Jo sé que vols tornar a marxar,
és la teva vida i tu decideixes,
però els pocs dies que has d'estar
els hem de disfrutar sense queixes.

Espero que tot et vagi bé,
en l'amor, la família i la lluita
perquè amb ganes tot s'esdevé
molt a correcuita.

I m'agradaria acabar
dien-te que hem de lluitar
per la terra que s'ha d'estimar,
que Catalunya ha d'esperar
la victòria del poble Català.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Estic una mica cagada...

Sí! Estic cagada per tantes, tantes coses...! Si em poso a contar no acabaria mai. Són tantes les coses que en aquest moment em preocupen... tantes... Sóc vulnerable, excessivament crec, i el fet que es mate una mosca, ara mateix m'afectaria fins al punt d'arribara emocionar-me i estar tota la nit pensant-hi. Ara mateix sóc un full en blanc tirat a l'aire i que va al rumb que li marca el vent, sense control, desitjant caure en un camp verd i no a un riu o enmig de la carretera i ser trepitjat fins fer-se negre. Sóc més sensible del que jo m'havia imaginat abans. Crec que no sóc aquella persona freda, insensible, que ho volia tenir tot controlat, que no vivia el moment. Estic descobrint una persona nova, que m'agrada. Començo a sentir-me bé en mi mateixa. Tinc sentiments!!! Tinc sensibilitat!!! Tinc il·lusions!!! Al meu parer crec que tinc massa il·lusions per tot, per això sempre m'acabo pegant la patacada. M'il·lusiono des del primer moment, com aquesta vegada, i després em venen els cops de totes bandes, i sembla que hagi sigut una bleda, una il·lusa. Espero que aquesta nova Gertrudis no s'endigui cap patacada. M'he promés no il·lusionar-me ràpidament, pero... perquè enganyar-nos? Ja ho estic fins a les tranques!!! I no vegis la por que tinc! Estic més cagada que Armstrong quan va "anar" a la Lluna.

Us deixo un vidio fet per un concurs del programa "Divendres" de TV3.

Sigueu tat feliços com el vostre cor us deixi.


Gertrudis Pi

Sin tapujos!

Ja està bé d'anar en metàfores! No he fet aquest bloc per poder expressar el que sento???? Doncs així perquè estic fent l'imbècil escribint sobre finestres que s'obren i que es tanquen, sobre records al tren i llunes???

Sí, estic contenta, estic ilusionada! Per fi les coses em comencen a anar bé! Ja està bé d'anar plornat d'amagat, a les nits amb el coixí! S'ha acabat! Per fi puc tornar a riure, puc tornar a il·lusionar-me! Gràcies a tu. Tu mas fet tornar a recuperar les ganes de viure el moment. Tu m'has ajudat a tornar a sentir algo dins meu que em manté viva. Tu i només tu ho has fet! I més igual el que diguen, jo sé que anirà bé!

No se si dir que m'estic enamorant, però el que sí tinc MOLT clar és que vull estar al teu costat!

Perquè m'encantes i ho saps! J*

Sigueu tant feliços com el vostre COR us deixi.

Gertrudis Pi.

Gertrudis, Rumba Catalana.

Ja ho veus! Sense saber-ne res, resulta que hi ha un grup amb el meu pseudònim. És un grup de rumba catalana, i la veritat és que no està gens malament. Us convido a que l'escolteu!

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Estic a la lluna... de València!

Bé, ara no em posaré a explicar-vos els motius de la meva "estada" a la lluna, sinó més aviat d'on ve aquesta expressió.
Justament ahir a la tarda, en un dels nostres moments LSD de la biblioteca, va sortir aquesta expressió i, no sé ben bé perquè, la vam associar al fet que el Papa Luna fos o hagués estat de València. Una assimilació bastant lògica, però totalment incerta. És el que té LSD, et fa pensar molt, però res és el que sembla.

Buscant buscant, he averiguat el vertader motiu d'aquesta frase. Resulta ser que durant l'època en què la ciutat de València estava emmurallada, quan es ponia el sol, tancaven les portes per evitar incidents. La gent que estava despistada i se li passava l'hora per entrar, s'havien de quedar a fora i passar la nit sota la lluna. A partir d'aquí ja tenim més d'una versió. Una ens diu que el seient on dormien tenia forma de mitja lluna, l'altre ens diu que era perquè passaven tota la nit mirant la lluna... Jo no ho sé nois/noies, no he trobat cap versió fiable. Jo de vosaltres, si algú us ho pregunta, li dieu que quan ho llegieu estaveu a la lluna de València, i que no us en recordeu.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Tornant amb el tren...

Sí, ja sé que això de tornar amb tren és una tocada de nassos amb totes les lletres, però és el que ens toca, nois! O això o tornar a peu. O també et queda el recurs aquell que diu el refranyer popular: dues pedres. Però bé, una cop ja has assumit que et toca passar cada setmana 5 hores entre anar i tornar, acabes portant-ho prou bé. Jo per exemple aprofito per conectar-me o mirar pel·lícules. De vegades llegeixo llibres, però això ja em costa més, ja que o bé m'adormo o bé em distrac amb pensaments. Això és el que passa avui. Tinc un bon llibre a les mans, no us diré que no, el senyor Orwell és bo. Però no em concentro. No hi ha manera. El record d'ahir a la tarda és massa gran. Una passejada per llocs emblemàtics de la ciutat no es pot oblidar així com així. Encara ara recordo el maremagnum amb centenars de turistes vinguts de vés a saber on, la ciutadella on només es veien esportistes corrent amunt i avall. Resulta que a la Ciutadella hi ha un mini vassal com el retiro amb barquetes i tot! Això no ho sabia... I després tu, com el vent, sempre al meu costat.

Doncs sí, la tarde d'ahir em pertorba la lectura, i no hi ha manera de passar pàgina, per això n'escriuré una aquí, per veure si els records marxen una estona encara que sigui uns segons. No, crec que no! No marxen. Però saps què? Que jo tampoc els vull deixar marxar.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Les noves tecnologies ho han canviat tot... per a bé?

Típica frase: "Les noves tecnologies ho han canviat tot". I tothom s'omple la boca amb aquesta frase, orgullosos de la societat en que vivim. Vale d'acord. Però les noves tecnologies han canviat aspectes de la nostra vida quotidiana que fa que siguem menys persones. Un exemple són les relacions interpersonals, que ara es basen en teclejar lletres a una pantalla en blanc, parlant amb algú que, pressumptament, està a l'altra banda de la pantalla. Abans, quan començava una relació, posa-li X, entre dos persones, aquestes es coneixien físicament, xerraven físicament, es veien, es miraven, s'interpretaven els gestos... això feia que poguessin acabar enamorant-se o establint una bonica amistat. Ara amb una frase que veiem a l'ordenador que ens pensem que ha escrit la persona que ens agrada, ja pensem que estem enamorats, o que ens cau de putins. (igual aquesa frase la escrit el pare mentre el fill era a per un got d'aigua, i nosaltes ens ho creurem).

Abans els pares anaven a dir bona nit als seus fills i fer-los-hi un petó al front: "Bona nit, fill/a meu/a. Que descansis." Ara amb un "Bna Nit. Dscansa. Muak" a la pantalla del mobil n'hi hauria prou, però encara no hem arribat a aquest extrems... temsp al temps.

Al meu parer, on hi hagi un bon cafetó i una bona conversa... que s'apartin les Noves Tecnologies.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

No tot està perdut!

En les meves entrades passades, el meu estat d'ànim no lluïa pel seu bon color, sinó tot el contrari. I de què serveix posar ènfasis en els mals estats d'humor? (pregunta retòrica) Encara és pitjor. S'ha acabat! Alegria al Corasson!!!
Quan ho creus tot perdut, una llum apareix al final del túnel. Nooo, no és la mort, malpensats. És una ànima baixada de vés a saber on que ve per donar-te una oportunitat, una esperança per recuperar l'alegria que tothom necessitem. Una alegria que et fa sentir viva, que et fa sentir especial, i que esperes no perdre mai. Ara tot pot canviar, tot pot anar bé, i lluitaré perquè així sigui.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi (I'm really happy!)

Aire pur.

Durant els dies de tempesta tanquem les finestres per a què no entre aigua ni vent. Però després de passar el temporal, tornem a obrir els finestrals per a què l'aire pur d'un nou despertar inunde el nostre dia a dia.
Jo vaig haver de tancar els porticons de la meva finestra en clau i pany ara farà 3 mesos exactament avui, i estic orgullosa de la meva decisió. Per la meva finestra només entrava basura, i això m'embrutava a mi. Així que vaig decidir tancar-la per una llarga temporada. El problema és que si no llences la clau ben lluny, sempre hi ha algú que pica per entrar i acabes obrint-li. És aire nou, aire renovat, aire alegre i pur... Abans de que vingue la tempesta, el deixaré entrar...


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Qui sóc?

Tinc diferents personalitats: no sé si sóc bipola, tripolar... el fet és que cada dia estic d'una manera, però al final m'hauré d'acabar fent la idea.

S'ha contret una mica...

Sigeu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Lo que donaria per...

.. per una tarde a la Ciutadella en vatros. Perquè va ser perfecte l'altra vegada, fent d'exploradors com si tinguéssim 5 anys, fent fotos com si fóssim turistes. Donaria tants coses per tornar a passar una estona com aquella... Els tres, acompanyats de la sempre fidel ampolla de Vodka, i també d'aquella felicitat que s'esvaeix com el fum i que fa que els ulls es tornin roginosos, de l'alegria.
Perquè estones com estes són les que valen la pena d'una amistat, les que no s'han de perdre mai encara que passon (guinyada) els anys, i que cadascí hagi triat un camí.
Perquè us estimo ara més que mai, ara que m'he adonat que no veureu's se'm fa insoportable, a tots.

Això és la ordre per tornar a repetir-ho.

No sabem apreciar el que tenim a casa

És així. Els catalans menystenim les coses nostres. Ens passem el dia escoltant cançons de no se quin grup del nord d'Europa, americà, francès o rus, però mai es parem a mirar si aquí també tenim bona música. Clar que en tenim!!!!!!!! Bona música, bon cinema, bona literatura! Només faig que sentir a parlar de no sé quina sèrie de no sé on, que han fet l'últim capítol... però llavors no sabem quina és la sèrie que està triomfant cada dia a la sobretaula del nostre país.

Pel que fa a música, tenim cantants i música de la talla de Pep Sala, Gerard Quintana, Lluís Llach, Nina, Marc Parrot, Lax'n'busto, Sopa de Cabra (abans), Lexus... i la llista no s'acabaria mai. Són artistes bastant importants dins el panorama musical.

En cinema, cada setmana s'estrenen films de directors catalans, alguns de molt rellevants, i lasva crítica no apareix ni als diaris nacionals de Catalunya... Un exemple n'és la pel·lícula Ens veiem demà, de Xavier Berraondo, que explica la dicotomia entre la mort i la vida d'un mateix personatge, que assaboreix els dos estats. Altres pel·lícules són Petit Indi, Tres dies amb la família...

Jo sóc molt respectuosa amb la gent, i cadascú és un món, però continua havent gent que creu que el de fora és millor que el de casa... i per aquí no passo, perquè aquest sentiment de vergonya per tot allò que és nostre no ens farà arribar enlloc, ni com a persones ni com a res. D'acrod, jo no conec aquell grup anglès ni aquella sèrie que tant t'agrada i que és boníssima que tu coneixes, però tu no saps res de la cultura del lloc on vius, jo sí. Com que cadascú és un món, i a cadascú li agrada una cosa diferent, no menyspreem a aquells que creuen en la qualitat dels mitjans culturals del lloc d'on són.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Gracias.

Dile sí a la vida pero buscale los nos. Conta, baila y grita pero no te pienses que todo el mundo quiere hacerlo. Te diré algo: eres guai. Pero no te lo creass mucho e intenta no perder tu esencia, la que te hace especial. (Parezco la Super Pop).

With Love,

M.B.A.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us dieixi.

Gertrudis Pi

Fer pel·lícules...a quin preu?

Com a estudiant de comunicació, i possible futura cineasta o professional de la comunicació, em veig amb el deure d'escriure aquest article.

Com molta gent, he vist la pel·lícula Slumdog Millionaire, que tracta la història d'un nen pobre dels suburbis de Bombai. Després de veure-la, em van arribar certes notícies de com s'havia rodat i el preu que els havien pagat als actors, la majoria nens petits dels mateixos suburbis. Els directors del film els van prometre que els treurien de la misèria i els regalarien una casa a ell i a la seva família, i així van aconseguir que tants nens sortíssin en escena. Però creieu que ara, aquests nens tenen un nivell de vida millor? Res més lluny de la realitat. Viuen en absoluta misèria, i no han tornat a vore a aquells que els van prometre un futur millor. La pel·lícula ha guanyat 4 premis als Globus d'Or, 8 Oscars i 7 premis BAFTA, però els nens no han gunanyat res, simplement han perdut la ilusió que se'ls va donar d'un futur esperançador.

Han sortit diverses notícies en diaris español que els nens protagonistes del llargmetratge ja tenien casa, però les fotografies preses fa pocs mesos no diuen el mateix.

Aquí veiem a Rubiana Alí, una de les protagonistes davant de la chabola que li fa de casa

No sé fins a quin punt hem de gunyar 8 Oscars i aprofitar-nos de la inocència d'aquestes famílies. Reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi.

 

Sigeu tant feliços com el vostre cor us deixi.

 

Gertrudis Pi.