I no hi ha més! Quan una persona és idiota, és idiota sempre! Mira que la gent t'ho diu, Gertrudis. Tothom t'ho diu que ets tonta, que ets massa credula. I tu, erre que erre. Pues algun dia et caurà la bena dels ulls i t'adonaràs que tenien raó.
Entropesses amb la mateixa perdra, dia rere dia. I cada cop et pegues més fort contra el terra. Et vas fent forat al crani, fins que un dia no hi haurà prou punts per cosir el trau.
Ets imbècil, Gertrudis, no hi ha més. Recorda-ho sempre, però no ho utilitzis com a excusa, perquè no tens excusa, perquè prou vegades t'ho han dit.
dilluns, 21 de juny del 2010
dijous, 10 de juny del 2010
El bé fa mal a la mà feble (crònica d'una tarda de Juny)
Després de pensar-ho molt, surto de casa. La calor no m’acompanya, de moment, en la meva caminada. La veritat és que agraeixo que l’aire fresc hagi volgut venir en mi. Les ulleres de sol i els auriculars del mòbil també m’acompanyen. Dins del meu cap està sonant Incendios de Nieve de Love of Lesbian. Quan ja he passat el primer pas de vianants, els pensaments m’envaeixen. Pot una persona canviar d’una dia a l’altre? Canviar interiorment, em refereixo. Hem decanto pel sí. Penso que una persona pot canviar d’un dia per l’altre. Un llibre pot fer canviar una persona sense que ella se n’adoni. Arribes a un punt de posar-te tant dins al llibre que la protagonista passes a ser tu. Sembla que sigui un llibre escrit per tu, amb les teves idees reflectides. Sí, un llibre pot fer canviar una persona, totalment.Tota la vida desitjant viure a un poble, amb tranquil•litat i sense presses. Ara em repugna la idea de pensar que he de tornar-hi prompte i passar-hi una dies, evidentment per obligació i compromís. No vull tornar a la rutina de sempre, millor dit d’abans: sortir de casa, anar a dinar, tornar a casa, anar a sopar, anar a dormir... no! Això no! Vull fer coses noves, vull conèixer gent, vull provar, tastar, precipitar-me, arriscar-me.
Sóc als carrers de Barcelona, al mig de la Diagonal. Ningú em coneix, ningú em saluda. Estic capficada amb la meva música. Ara sona En s’estiu d’Antònia Font. I és veritat que estic de puta mare d’ençà que és estiu, encara que no faci res, jo estic de puta mare. Caminaria pels carrers de Barcelona sense rumb, observant a la gent i imaginant-me on van i d’on vénen. Qui són i com viuen. Però em conformo en seguir passejant a ritme de Lexu’s i el seu Fràgil. Fràgil com la meva persona en aquests dies.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dimarts, 1 de juny del 2010
Sempre et portarem al cor... SEMPRE!
La vida et dona un revés quan menys t'ho esperes, i probablement quan menys t'ho mereixes. Després de lluitar tota la vida contra una cosa, aconsegueixes trobar el teu lloc en un grup d'amics que fan música per hobbie i que s'ho passen bomba ballant les teues jotes, mirant els teus balls estrafalaris... de cop ens deixes! No hi ha dret! No t'ho mereixies, hòstia!!!!
Sempre estaràs en natros, Eladio! Sempre et durem al cor! Sempre recordarem i ballarem les teues jotes!!!!
T'estimem!
Núria.
.jpg)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
