La gent no sap el que es cou al seu voltant mentre ells planxen l’orella al coixí. Estem parlant d’un poble. Un poble mig de muntanya a altes hores de la matinada, serien les 4, no ho recordo bé. Deixo el cotxe aparcat. Surto i en apagar la música... silenci. No se sentia res. Cap cotxe, ni el vent. De camí a casa, algun udol dels gossos em va fer aguditzar el sentit. La lluna estava envoltada d’una fina capa de núvols. Jo immersa en les meus pensaments... De sobte alguna cosa que no eren udols de gossos, ni soroll de cotxes: un xiulet d’algú. De seguida em vaig girar, i de la foscor va aparèixer aquella figura escanyolida. No em vaig sorprendre de trobar-me’l a aquelles hores allí. “Què hi fas aquí? I tu, que hi fas tu aquí?” Hagués sigut absurda una conversa així. Els dos sabíem el que fèiem a aquelles hores pels carrers de la vila. Un marxava i l’altre arribava. Vam intercanviar quatre paraules i un “adéu, bona nit” va ser el nostre comiat.
Va ser una trobada d’allò més casual, i ara ningú en sap res. Mentre la gent dormia, el poble no era mort del tot, encara hi quedava algú. Acompanyada de la lluna que em marcava el camí, vaig arribar a casa, vaig ficar la clau al pany i... la nit s’havia acabat.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada