Enmig de l'ambient estranyament tranquil de Barcelona, dos individus resten quiets buscant la seva presa. Surten del tren perquè ni hi ha ningú. Algú els ha vist i els obliga a marxar al carrer. Entren a un bar però tampoc troben cap víctima. Amb tota la fredor, esperen un bus i hi pujen. Hem temo el pitjor, però seguidament surten amb les mans buides. Els perdo de vista i respiro tranquil·la. Les meves mans també, ja poden deixar anar la motxilla. De cop, miro a dins el bus i veig una noia desesperada buscant dins la motxilla. Penso "merda, ja l'han fotut". Segons més tard s'adona que té la cartera al costat.
Moments de neguits sense conseqüències.
Jo hem miro al mirall i m'assusto al veure'm els cabells.
No hi pot haver una manera més divertida d'arribar a casa.
Viviu la vida am passió, amor i dolor.
Gertrudis Pi.
dilluns, 13 de juny del 2011
dissabte, 4 de juny del 2011
L'espiera
Avui m'han regalat un llibre que comença així. S'ha de dir que fa bona pinta:
"Els amants embogien amb el gran desplegament de carícies agosarades que havien convertit els seus cossos en foc incandescent. La suor els amarava la pell. Els llavis no paraven de besar centímetre a centímetre carn tremolosa a causa del desig. Semblava que d'un moment a l'altre es quedarien destrossats. Completament nus damunt un llit avesat a aquells combats que podien durar moltes hores, es movien com colobres que algú havia ferit sense pietat.
Els braços estirats, amb les mans entrecreuades amb força per rebre més satisfacció cada escomesa, cada nova embranzida plena de desesper. No coneixien fronteres. Eren experts en les arts amatòries i gaudien d'una llibertat fora de límits. Tot era lícit en l'amor. La seua libido no coneixia l'afebliment. Acabava un joc i en començava un altre més agosarat encara. I quan semblava que cap porus del cos s'havia quedat sense sentir plaer, que a la fi quedarien exhausts, retornava el deliri, la luxúria, l'apetit de noves sensacions, que res no era capaç d'abaltir. No deien ni una sola paraula. Ni els calia. Només emetien gemecs i sospirs profunds. Els cossos estaven perfectament entrenats per assistir qualsevol carència, per satisfer cada desig sense haver de demanar-ho. Entre ells no calia cap mena de paraula. La boca servia per portar a terme accions més agraïdes, desitjades i que donaven pas a torrents de bogeria."
L'espiera, de Francesca Aliern.
Mira per l'espiera es pot considerar deslleial, obscur, covard. A tots ens agradaria mirar per l'espiera segons quines coses. Mirar sense ser mirats. Però si mirem sempre per l'espiera, tota la màgia es perd.
"Els amants embogien amb el gran desplegament de carícies agosarades que havien convertit els seus cossos en foc incandescent. La suor els amarava la pell. Els llavis no paraven de besar centímetre a centímetre carn tremolosa a causa del desig. Semblava que d'un moment a l'altre es quedarien destrossats. Completament nus damunt un llit avesat a aquells combats que podien durar moltes hores, es movien com colobres que algú havia ferit sense pietat.
Els braços estirats, amb les mans entrecreuades amb força per rebre més satisfacció cada escomesa, cada nova embranzida plena de desesper. No coneixien fronteres. Eren experts en les arts amatòries i gaudien d'una llibertat fora de límits. Tot era lícit en l'amor. La seua libido no coneixia l'afebliment. Acabava un joc i en començava un altre més agosarat encara. I quan semblava que cap porus del cos s'havia quedat sense sentir plaer, que a la fi quedarien exhausts, retornava el deliri, la luxúria, l'apetit de noves sensacions, que res no era capaç d'abaltir. No deien ni una sola paraula. Ni els calia. Només emetien gemecs i sospirs profunds. Els cossos estaven perfectament entrenats per assistir qualsevol carència, per satisfer cada desig sense haver de demanar-ho. Entre ells no calia cap mena de paraula. La boca servia per portar a terme accions més agraïdes, desitjades i que donaven pas a torrents de bogeria."
L'espiera, de Francesca Aliern.
Mira per l'espiera es pot considerar deslleial, obscur, covard. A tots ens agradaria mirar per l'espiera segons quines coses. Mirar sense ser mirats. Però si mirem sempre per l'espiera, tota la màgia es perd.
dimecres, 1 de juny del 2011
Un any sense tu!
Un bon dia per tornar a agafar el blog.
Un dia trist. Un dia de pensaments, nostàlgies, i plors. Plors en moments i llocs inadequats, però plors inevitables i necessaris.
Perquè has estat present cada dia durant aquests 365 dies, i perquè la teva marxa ens va costar a tots. Perquè escrivint això no puc evitar que em caigui una llàgima. Et quedaven moltes coses per fer, i haguessin sigut grans coses, n'estic segura.
Avui he decidit reobrir el meu blog per tu, i ho faig amb una de les teves passions: una jota, feta per tots los almibar per a tu. Espero que t'agradi.
Un dia trist. Un dia de pensaments, nostàlgies, i plors. Plors en moments i llocs inadequats, però plors inevitables i necessaris.
Perquè has estat present cada dia durant aquests 365 dies, i perquè la teva marxa ens va costar a tots. Perquè escrivint això no puc evitar que em caigui una llàgima. Et quedaven moltes coses per fer, i haguessin sigut grans coses, n'estic segura.
Avui he decidit reobrir el meu blog per tu, i ho faig amb una de les teves passions: una jota, feta per tots los almibar per a tu. Espero que t'agradi.
A Tivenys vivia un home
un home que feia màgia
quan te veia no't parlava
ell te cantava una estrofa,
l'estrofa era d'una jota
ai! d'una jota cantada.
Ell de nom se deia Eladio,
Eladio Pinyol "lo mago"
igual tocava los platillos
com poemes te regalo
ell en tu mai s'enfadava
i si ho feia era poc rato.
Suns pares un gran apoio
los jovens la seua vida
la música la vivia,
com l'amistat a la vida
Si en ell tu not diverties
era perquè no volies.
I si parlem dels Almibar
xaranga que ell va fundar
una tarde de dissabte
que no sabiem on tirar
ell va fer una proposta:
"nemon a tocar i ballar".
Lo mago sempre estarà
a dins de los nostres cors
sempre serà un dels Almibar
sempre serà el cantador
i natros en la xaranga
mantindrem lo seu record!
T'estimavem i encara t'estimem.
Sempre seràs un almibar.
Sempre estaràs dins del nostre cor.
Avui i sempre, lo Mago al cor!
dilluns, 21 de març del 2011
Records d'infància...
Perquè avui he recordat esta cançó, perque avui et vull fer un regalet, perquè només espero i desitjo que t'agradi.
T'estimo.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
PD: això ha sigut una excepció, perquè s'ho mereix, però la pausa continua.
T'estimo.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
PD: això ha sigut una excepció, perquè s'ho mereix, però la pausa continua.
dijous, 10 de març del 2011
Pausa
Fer una pausa sempre va bé.
Refrescar les idees.
Trobar-te amb tu mateix.
Això és el que faré. Jo. Gertrudis Pi.
Després de molt de temps escrivint sobre mi (massa, la veritat), he decidit parar.
No és un adéu per sempre, és sols un adéu per un instant.
Quan ja no saps que escriure, val més parar abans de fer qualsevol disbarat.
Deixaré de ser agosarada per un temps.
No cal que em trobeu a faltar.
No val la pena.
Fins la pròxima, sense saber si serà aviat o tard.
Agosaradament,
Gertrudis Pi
dilluns, 28 de febrer del 2011
Si somies, és que estàs viva
M'agrada somiar. M'agrada imaginar. M'agrada estimar.
M'agrada sortir. M'agrada passejar. M'agrada ballar.
M'agrada escriure. M'agrada beure. M'agrada mirar.
M'agrada parlar. M'agrada córrer. M'agrada riure.
M'agrada respirar. M'agrada enamorar-me. M'agrada olorar.
M'agrada sortir. M'agrada passejar. M'agrada ballar.
M'agrada escriure. M'agrada beure. M'agrada mirar.
M'agrada parlar. M'agrada córrer. M'agrada riure.
M'agrada respirar. M'agrada enamorar-me. M'agrada olorar.
M'agrada, m'agrada, m'agrades...
... Barcelona.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dimecres, 23 de febrer del 2011
A tu
 |
| Paraules d'amor, de Víctor Amela i Roser Amills |
Veure
conèixer
parlar
somriure
respondre
preguntar
mossegar-te el llavi
somriure tímid
mirar
confessions
pessigolleig a l'estómac
cels
un "merda m'he enamorat"
sentir
somiar
mirades
somriure
"què et passa?"
"t'estimo"
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dimarts, 15 de febrer del 2011
 |
Els pensaments són com les traçes dels ocells al cel |
Sembla que estigues perdut, desorientat. Et pases el dia fen-te preguntes, que mai troben resposta, i de sobte, la resposta apareix escrita al teu davant. Sembla mentida, però tu ets allí per llegir-la. Et plantes davant, l'observes. La tornes a mirar parant més atenció i interioritzant les paraules, una a una. La pell se't posa de gallina i la respiració es va pausant. Aquelles paraules han entrat directament a dins, sense pagar peatge, ni passar cap frontera.
Ho he decidit: vull cer un ocell.
diumenge, 13 de febrer del 2011
Volant!
A n'estes hores ja estarem dalt de l'avió. Per fi!!! S'ha fet llarga l'espera, però ja estem de camí!
Seran dies intensos, dies moooolt guais! Crec que no m'apeteix dir res més.
Ah, sí! M'agrada més volar al món dels somnis que en un avió, però crec que aquest vol ens farà somiar molt!
Gertrudis Pi
(Hi hagut un petit error en la publicació de l'entrada, ja que s'havia de publicar el dia 11)
dimarts, 8 de febrer del 2011
Un lloc on mai estaré sola.
Un lloc que m'acull cada dia, sense demanar-me res a canvi.
Un lloc on puc ser io.
Un lloc que sé que mai oblidaré.
Ni la gent que hi viu.
Els silencis no hem molesten, m'acaronen.
Senzillament, un lloc que m'agradaria que fos el meu.
Gràcies per tot, "mis niñas".
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dijous, 3 de febrer del 2011
Lloc de pas
 |
| La llet tèbia, si us plau. |
Un tallat, si us plau. La llet no molt calenta, tèbia va bé. La llet encén, crec que no m’ha entès. La seva agressivitat a l’hora de donar-me el tallat, fa que em cremi la mà. No pateixis, pots cremar-me, sóc de ferro. Les ampolles que em sortiran més tard no opinen el mateix. Pago i m’assec. Davant de l’ordenador, intento buscar respostes, però primer he de trobar les preguntes. La cambrera crida, crida molt. Opina sobre la notícia que està sortint a la televisió. Un nen de 16 anys ha matat a una nena de 13. Es creu amb dret d’opinar, i opina. Jo escolto, miro i callo. Ella opina per a tots els clients. Tant se li’n dona si ens importa la seva opinió o no. Us puc dir que en absolut. M’encanta la senyora que tinc davant meu. Té la mirada perduda. Només ho intueixo, ja que porta ulleres de sol. Grans, molt grans. Va despentinada. No s’ha preocupat de pentinar-se la part del darrere. Porta mitjons blancs amb sandàlies. M’agradaria saber què està pensant... El punt d’atenció torna a estar a la barra. La cambrera crida i riu molt fort: li han caigut tots els gots que tenia a la safata, i ara estan fets miques al terra. Riu i crida. Mentre plega els bocins de vidre amb l’escombra, torna a tombar més gots al terra. Sembla un acudit. Crida i riu més fort. Els dos clients de la barra, semblen tenir símptomes d’embriaguesa. Paraules que no s’entenen, colors rosats a la cara, rissa constant... igual que la cambrera.
Crec que és hora de marxar. Apago l’ordenador, agafo la maleta i compro el bitllet. Espero i pugem al tren.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
divendres, 28 de gener del 2011
Els homes/dones que toquen la guitarra em fa embogir. He arribat a aquesta conclusió, tot i que cal matisar-la.
No m'agraden els guitarristes rock, amb melenes i que canten cridant. No. M'agraden els guitarristes que, asseguts a una cadira amb el got de wiskhy al costat i un somriure, et canten mirant als ulls. Aquests guitarristes em fan embogir. Sobretot quan et canten "Boig per tu", i et miren, i els dos acabeu cantant a duet, encara que el micròfon estigui lluny teu. Realment, és un món nou, diferent, una altra dimensió diria jo.
Simplement, la seva màgia em fa feliç.
No m'agraden els guitarristes rock, amb melenes i que canten cridant. No. M'agraden els guitarristes que, asseguts a una cadira amb el got de wiskhy al costat i un somriure, et canten mirant als ulls. Aquests guitarristes em fan embogir. Sobretot quan et canten "Boig per tu", i et miren, i els dos acabeu cantant a duet, encara que el micròfon estigui lluny teu. Realment, és un món nou, diferent, una altra dimensió diria jo.
Simplement, la seva màgia em fa feliç.
 |
| Guitarrista al pub "Mediterraneo" (Balmes 129) |
dissabte, 22 de gener del 2011
Avui m'he parat a pensar amb l'univers Puzzle. Una imatge destrossada en mil parts per després tornar-la a muntar. Les parts s'uniexen per acabar creant el tot. És curiós, si més no.
La vida és com un puzzle: anem trobant les parts per acabar creant-nos a nosaltres mateixos. Podem ser un puzzle de 100 peces, fàcil de fer, amb les peces grans i vistoses. Però també podem ser un puzzle de 10.000 peces, petites i que es perden fàcilment sota el sofà. Pocs són els que acaben aquest últim puzzle, i molts els que agafen el repte de començar-lo.
No et rendeixis, si no trobes totes les peces, al final acabaran apareixent davant del teu nas, per exemple passant l'escombra per sota el sofà.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
La vida és com un puzzle: anem trobant les parts per acabar creant-nos a nosaltres mateixos. Podem ser un puzzle de 100 peces, fàcil de fer, amb les peces grans i vistoses. Però també podem ser un puzzle de 10.000 peces, petites i que es perden fàcilment sota el sofà. Pocs són els que acaben aquest últim puzzle, i molts els que agafen el repte de començar-lo.
No et rendeixis, si no trobes totes les peces, al final acabaran apareixent davant del teu nas, per exemple passant l'escombra per sota el sofà.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
diumenge, 16 de gener del 2011
Tu m'escoltes però no saps el que dic
 |
| Quan les coses canvien, la por s'apodera de tu. |
Quant les vies canvien el seu rumb. Quant els teus llavis diuen el que no vols. Quan les teves mans escriuen el que no és. Quan el teu cor sent més del que ha de sentir.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dimarts, 11 de gener del 2011
"Z": Zona Zero
"Tinc clar dos sentiments oposats dins meu. Un és l'amor, i a l'altre pol estarien els Borbons, que si desapareguessin no passaria res. Sí que passaria però, si no tonrés a veure mai més a Carmen, perquè ella m'ha ensenyat de tot menys desamor. Tampoc podré oblidar a Eladio que quan la seva "màgia" va deixar de brillar, una part una part de la meva felicitat, de la felicitat de Gertrudis Pi, va desaparèixer amb ell. Va fugir tal com fugen algunes tradicions, i d'altres, com el Haloween, ocupen el seu lloc.
Escrivint aquest blog, cada entrada en molta il·lusió, he pensat que la vida és un gran joc, i que hi hem de jugar en llibertat si la volem entrendre. Sigues un maleante de la vida! Sobretot durant la nit, que és on la vida et dóna més oportunitats, però on també tenim més por. Por de qüestionar-te coses, por de reciclar-te. És el moment del dia on la sinceritat agafa formes insospitades, on apareixes tu.
Aquest any ha sigut al·lucinant, després de totes les utopies quotidianes que he viscut i totes les casualitats que m'he trobat durant el vaivé dels dies i els mesos. Un any que sé segur que, fins que arribi el dia que visqui a la casa dels xiprers, sempre recordaré."
La veritat és que tenia ganes d'acabar l'abecedari. Aquí estan totes les paraules que m'han acompanyat aquests quasi 8 mesos.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Escrivint aquest blog, cada entrada en molta il·lusió, he pensat que la vida és un gran joc, i que hi hem de jugar en llibertat si la volem entrendre. Sigues un maleante de la vida! Sobretot durant la nit, que és on la vida et dóna més oportunitats, però on també tenim més por. Por de qüestionar-te coses, por de reciclar-te. És el moment del dia on la sinceritat agafa formes insospitades, on apareixes tu.
Aquest any ha sigut al·lucinant, després de totes les utopies quotidianes que he viscut i totes les casualitats que m'he trobat durant el vaivé dels dies i els mesos. Un any que sé segur que, fins que arribi el dia que visqui a la casa dels xiprers, sempre recordaré."
La veritat és que tenia ganes d'acabar l'abecedari. Aquí estan totes les paraules que m'han acompanyat aquests quasi 8 mesos.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dilluns, 10 de gener del 2011
"X": Xiprer
En un camp de margarides
il·luminat per la claror del sol
treu el cap un xiprer
i ja la mort porta dol
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
"V": Vaivé
Definició: Moviment alternatiu en dos sentits oposats.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
El vaivé de les idees
sempre confoses
no paren de córrer
per amagar-se.
El cap retrona,
les idees el fereixen.
El cor resta al marge
no en vol saber res,
jo diria que més aviat
està mort de por
per si el vaivé de les idees
l'acaba esquitxant de ple.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
diumenge, 9 de gener del 2011
"U": Utopia quotidiana
Definició d'utpia: Concepció d’un ideal irrealitzable.
Podria omplir pàgines i pàgines parlant sobre les utopies d'una societat ideal, d'unes persones honrades i solidaries, la utopia d'un somni. Però també tenim utopies quotidianes, utopies que es converteixen en realitats i deixen de ser irrealitzables. Més que utopies serien casualitats, però avui hem tocava la "u" i he fet el que he pogut.
Sempre vas pel mateix lloc, camines sempre pel mateix camí, i de sobte un dia decideixes canviar el rumb. Aquest canvi fa que descobreixis un nou lloc per on mai abans havies passat, i et porta a ser un afortunat que es penja el cartell de "al moment concret i al lloc oportú". Aquella fracció de segon que has decidit canviar el rum, t'ha portat a que ara tinguis a la mà un tresor, no gaire valuós, però sí misteriós. No és casualitat que justament avui que has decidit provar un nou camí, allò estigués allí? No seria utòpic pensar que una cosa així pogués passar? S'havien de donar moltes circumstàncies perquè passés, i tot i així ha passat. Que algú ho deixes a aquell lloc concret abans que tu passessis, que ningú ho hagués tocat, que tu haguessis decidit tirar per un altre lloc en comptes d'anar pel mateix lloc de sempre, no és fantàstic?
Coincidències assombroses que s'aproximen a utopies. Seria utòpic o si més no improbable, per exemple, que una persona fos seguidora de dos blogs elegits a l'atzar, totalment diferents i que els dos fossin de la mateixa escriptora. Bah! En la quantitat de blogs que hi ha avui dia, seria quasi un miracle!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Podria omplir pàgines i pàgines parlant sobre les utopies d'una societat ideal, d'unes persones honrades i solidaries, la utopia d'un somni. Però també tenim utopies quotidianes, utopies que es converteixen en realitats i deixen de ser irrealitzables. Més que utopies serien casualitats, però avui hem tocava la "u" i he fet el que he pogut.
Sempre vas pel mateix lloc, camines sempre pel mateix camí, i de sobte un dia decideixes canviar el rumb. Aquest canvi fa que descobreixis un nou lloc per on mai abans havies passat, i et porta a ser un afortunat que es penja el cartell de "al moment concret i al lloc oportú". Aquella fracció de segon que has decidit canviar el rum, t'ha portat a que ara tinguis a la mà un tresor, no gaire valuós, però sí misteriós. No és casualitat que justament avui que has decidit provar un nou camí, allò estigués allí? No seria utòpic pensar que una cosa així pogués passar? S'havien de donar moltes circumstàncies perquè passés, i tot i així ha passat. Que algú ho deixes a aquell lloc concret abans que tu passessis, que ningú ho hagués tocat, que tu haguessis decidit tirar per un altre lloc en comptes d'anar pel mateix lloc de sempre, no és fantàstic?
Coincidències assombroses que s'aproximen a utopies. Seria utòpic o si més no improbable, per exemple, que una persona fos seguidora de dos blogs elegits a l'atzar, totalment diferents i que els dos fossin de la mateixa escriptora. Bah! En la quantitat de blogs que hi ha avui dia, seria quasi un miracle!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dijous, 6 de gener del 2011
"T": Tu
Tots ens tranformem dia a dia sense voler, i tots ens volem transformar el dia 1 de Gener de cada any. Impossible, és clar.
Aquest any se ma transfomat la vida d'una manera que potser no hauria volgut. En part sí, he conegut gent fantàstica que no vull perdre Mai. Però no tot ha estat un caminet de roses. Ara fa un any, estava desitjant "bon any" a un amic, un company. I enguany ja no ho puc fer. Ja no hi és. Ell no hi és, però tot el seu amor encara està voltant pels carrers del poble, i de quan en quan passa per casa meva i truca a la porta.
Amb perspectiva tot és veu millor, i les coses s'assimilen millor, i veig que han canviat moltes coses ara que ja no hi ets. Trobem a faltar els teus tallats, les teves coses estranyes a les calaixeres del menjador, els soparets al pis. Recordo clarament quan em vas ensenyar les fotos de la teua "esbojarrada" joventut, del bar, dels amics. Tots recordem quan et posaves en la pell d'una dona, i no podíem parar de riure durant el monòleg. Quan ens cantaves balades, quan anavem a fer un "xocolate al DaVinci", quan feies de DJ...
Hi ha moltes coses que recordarem sempre. Sé que ens cuides cada dia, com los teus xiquets. Sé que ens mires cada dia quan assajem i estàs allí en natros. Sé que sempre mos estimaràs com natros a tu.
Cuida't, màgic!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Aquest any se ma transfomat la vida d'una manera que potser no hauria volgut. En part sí, he conegut gent fantàstica que no vull perdre Mai. Però no tot ha estat un caminet de roses. Ara fa un any, estava desitjant "bon any" a un amic, un company. I enguany ja no ho puc fer. Ja no hi és. Ell no hi és, però tot el seu amor encara està voltant pels carrers del poble, i de quan en quan passa per casa meva i truca a la porta.
Amb perspectiva tot és veu millor, i les coses s'assimilen millor, i veig que han canviat moltes coses ara que ja no hi ets. Trobem a faltar els teus tallats, les teves coses estranyes a les calaixeres del menjador, els soparets al pis. Recordo clarament quan em vas ensenyar les fotos de la teua "esbojarrada" joventut, del bar, dels amics. Tots recordem quan et posaves en la pell d'una dona, i no podíem parar de riure durant el monòleg. Quan ens cantaves balades, quan anavem a fer un "xocolate al DaVinci", quan feies de DJ...
Hi ha moltes coses que recordarem sempre. Sé que ens cuides cada dia, com los teus xiquets. Sé que ens mires cada dia quan assajem i estàs allí en natros. Sé que sempre mos estimaràs com natros a tu.
Cuida't, màgic!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dimarts, 4 de gener del 2011
"S": Sinceritat
Sincerament, tinc ganes d'acabar amb aquest abecedari dels collons. Sinceritat pura i dura, ningú ho pot negar.
Bé doncs, per què no som així de sincers amb tot? Seria molt més fàcil no? Tinc els meus dubtes. He pensat moltes vegades en ser sincera sempre, cada hora, cada minut, cada segon, i amb tothom. Però mai ho he aconseguit. Mai es pot ser totalment sincer, perquè de vegades ens creiem les mentides que surten de la nostra boca. Mai podem ser totalment sincers per por. Tenim por de que algú s'enfadi si diem la veritat. Por de cagar-la en definitiva. Davant aquesta por, podem triar molts camins. Un és el de callar, molt recomanable. Però no sempre va bé callar quan el que vols dir a algú és important per a tu. No pots aguantar el que sents per una persona sense dir-li, no t'ho pots quedar dins, però tampoc tens tota la força que s'ha de tenir per ser sincera. Què fas? Doncs ho escius a algun lloc. Et fas un magnífic diari personal que només tu llegiràs, o et crees un blog anònim on podràs esciure les teves reflexions sense que ningú conegut pugi saber que ets tu. Tens mil i una maneres de ser sincera amb tu mateixa, però has de saber que continues no sent sincera del tot.
PD: aquesta entrada és caòtica, ho sé, però quan les meves idees reposin un moment a descansar i deixin de donar voltes pel meu cap, intentaré fer una entrada més ordenada. Gràcies.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Bé doncs, per què no som així de sincers amb tot? Seria molt més fàcil no? Tinc els meus dubtes. He pensat moltes vegades en ser sincera sempre, cada hora, cada minut, cada segon, i amb tothom. Però mai ho he aconseguit. Mai es pot ser totalment sincer, perquè de vegades ens creiem les mentides que surten de la nostra boca. Mai podem ser totalment sincers per por. Tenim por de que algú s'enfadi si diem la veritat. Por de cagar-la en definitiva. Davant aquesta por, podem triar molts camins. Un és el de callar, molt recomanable. Però no sempre va bé callar quan el que vols dir a algú és important per a tu. No pots aguantar el que sents per una persona sense dir-li, no t'ho pots quedar dins, però tampoc tens tota la força que s'ha de tenir per ser sincera. Què fas? Doncs ho escius a algun lloc. Et fas un magnífic diari personal que només tu llegiràs, o et crees un blog anònim on podràs esciure les teves reflexions sense que ningú conegut pugi saber que ets tu. Tens mil i una maneres de ser sincera amb tu mateixa, però has de saber que continues no sent sincera del tot.
PD: aquesta entrada és caòtica, ho sé, però quan les meves idees reposin un moment a descansar i deixin de donar voltes pel meu cap, intentaré fer una entrada més ordenada. Gràcies.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
diumenge, 2 de gener del 2011
"R": Reciclar
Definició: transfromar per ser reutilitzat.
Ara que acabem de començar l'any, tothom es fa propòsits que acabarà no complint. Jo crec que sóc una persona mínimament forta i algun el compliré, ho juro. Un, el principal, ja fa temps que l'he començat a complir però no el diré. L'altre m'agradaria complir-lo, tot i saber que em costarà molta feina. Aquest any 2010 he conegut moltes persones, i n'estic totalment agraïda. Però també he conegut persones que ara m'agradaria llençar a la brosa de l'orgànic. Sí! Aquella brossa que no es pot reciclar, aquella on tothom llença el que no serveix ni servirà mai més, doncs a n'aquella. Persones que passen per la teua vida, et claven milions de ganivetades per tot el cos, i després marxen tant contents com si no haguessin fet res. Doncs aquestes persones, a més de no existir, no valdria la pena ni conèixer.
Per això i per totes les cagades monumentals que he comès aquest any, necessito reciclar-me. Jo m'he de llençar a un d'aquells contenidors amb la tapa verda, groga o blava, per poder ser utilitzada un altre cop, però no en la meva forma anterior, sinó en una de nova. Aquest any intentaré ser sincera, dir les coses que sento encara que em costi. Per què ens costa tant dir "t'estimo"??? Per què? Si és el que sentim!
"És l'única cosa que em passa pel cap dia a dia. Els pensaments vénen i van, i els meus van circulant al voltant d'un nom, al voltant d'una persona, d'una persona ideal, fantàstica. M'agradaria poder-te dir t'estimo, et necessito en mi, i quan no hi ets no sé cap on anar, no sé qui sóc. El que més desitjo és dir-t'ho, però no puc... alguna cosa em para i no sé el que és... suposo que serà que t'estimo massa".
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi. Feliç 2011.
Gertrudis Pi.
Ara que acabem de començar l'any, tothom es fa propòsits que acabarà no complint. Jo crec que sóc una persona mínimament forta i algun el compliré, ho juro. Un, el principal, ja fa temps que l'he començat a complir però no el diré. L'altre m'agradaria complir-lo, tot i saber que em costarà molta feina. Aquest any 2010 he conegut moltes persones, i n'estic totalment agraïda. Però també he conegut persones que ara m'agradaria llençar a la brosa de l'orgànic. Sí! Aquella brossa que no es pot reciclar, aquella on tothom llença el que no serveix ni servirà mai més, doncs a n'aquella. Persones que passen per la teua vida, et claven milions de ganivetades per tot el cos, i després marxen tant contents com si no haguessin fet res. Doncs aquestes persones, a més de no existir, no valdria la pena ni conèixer.
Per això i per totes les cagades monumentals que he comès aquest any, necessito reciclar-me. Jo m'he de llençar a un d'aquells contenidors amb la tapa verda, groga o blava, per poder ser utilitzada un altre cop, però no en la meva forma anterior, sinó en una de nova. Aquest any intentaré ser sincera, dir les coses que sento encara que em costi. Per què ens costa tant dir "t'estimo"??? Per què? Si és el que sentim!
"És l'única cosa que em passa pel cap dia a dia. Els pensaments vénen i van, i els meus van circulant al voltant d'un nom, al voltant d'una persona, d'una persona ideal, fantàstica. M'agradaria poder-te dir t'estimo, et necessito en mi, i quan no hi ets no sé cap on anar, no sé qui sóc. El que més desitjo és dir-t'ho, però no puc... alguna cosa em para i no sé el que és... suposo que serà que t'estimo massa".
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi. Feliç 2011.
Gertrudis Pi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
