Les persones no som sinceres. Comencem er aquí, i ho entendrem tot.
Necssitem dir coses sense que es conegue que som nosaltres. Per això existeixen els pseudònims. Molta gent els utilitza encara avui en dia per escriure articles, pensaments o blocs. No ens cal anar gaire lluny, ja que qui pensi que la vertadera escriptora d'aquest bloc es diu Gertrudis Pi està molt equivocat. Probablement, si el meu bloc portés el meu nom real, no escriuria ni la mitat dels articles que escric. Tenim unes idees que, per motius X, no ens atrevim a exposar públicament, i el pseudònim ens ajuda a fer-ho. Qui consiere que això és enganyar, va molt mal encaminat.
Gertrudis és un nom que hem va captivar el primer cop que el vaig veure escrit. És elegant, misteriós, encisador, però sobretot poc conegut. El vaig trobar a la novel·la "Mirall Trencat", de Mercè Rodoreda. La Gertrudis era una criada de la senyora Teresa, la propietaria de la casa. Aquesta serventa passa molt desapercebuda, i crec recordar que només apareix un cop en tot el llibre. No té cap importància a la història contada, fins i tot la majoria de gent que s'ha llegit l'obra ni s'ha adonat de la seva presència. Això és el que el fa atractiu. Ningú la veu, però allí està, com la Gertrudis Pi.
Un altre pseudònim que conec també comença amb "g": Gervasi ;) Aquí ho deixo.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ui, aquesta última G anava amb mala idea!
ResponEliminaTu, agosarada, m'encanten els pseudònims. Un pseudònim diu molt d'una persona i és molt interessant saber per què se l'ha posat. I sabia d'on venia el teu, però l'explicació em sembla encisadora :)
Me sabe mal no acordarme de Gertrudis... ya sabes que yo era muy de Sofia. Detalles que a veces solo pueden ver unos pocos y que bien ser de esos pocos, no?
ResponEliminaMmmm... Gervasi, sona molt bé ;)