Arriba un punt, un moment que no vols que arribi mai, o sí, qui sap. És un moment que et passes el dia pensant, pensant en tot, qüestionant-ho tot, absolutament tot. Et preguntes què fas aquí, perquè estàs al lloc que estàs. Realment hi vols estar? Et demanes si el que estàs fent en aquest lloc és el que vols, o el que volen i esperen de tu. Fas el que fas perquè ho vols fer o perquè és el que altres volen que tu facis? Realment et mostres tal com tu ets, o com volen i esperen que siguis? Et coneixen bé? Et coneixes bé, tu?
Són tantes les preguntes que em ronden el cap dia a dia, que no puc assolir-les totes, i he acabat per no fer cas a cap. Si no puc respondre-les totes, val més deixar-les de banda. EL problema és que continuen allí, dia a dia, i fan mal. Ja no parléssim del futur, d’allí on vols arribar, ni el que vols fer a 5 anys vista. Pensar en això ja és una utopia.
Vull viure, viure, viure, viure, viure-ho tot com si no hi hagués demà. L’únic que vull és ser feliç, crec que demano poc.
Sigues tant feliç com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
dimecres, 22 de desembre del 2010
dimecres, 1 de desembre del 2010
"P": Por
Definició: Torbament de l'ànim, sentiment d'inquietud i commoció psicològica que hom experimenta davant un perill o simplement pensat, imaginat.
Em poso la mà a la butxaca. Sí, porto les claus. El camí cap al cotxe em va semblar normal. Per què m'hauria de semblar estrany? Perquè no hi ha ningú a la vila, o perquè el fred se't posa dins la pell fins que sents un fred líquid dins als ossos (frase patentada per Anna)? El cotxe era gelat. No em vaig poder treure la jaqueta i la calefacció no donava per a més.
El camí era fosc. Una carretera estreta, plena de revolts que t'obliguen a frenar constantment. Un camí enmig d'una muntanya històrica, actualment abandonada. El trajecte no era llarg, però tampoc curt. Una sensació de soledat m'envaí. Cada cop em sentia més lluny de tothom. De sobte, els fars d'un cotxe em van il·luminar i vaig haver de reduir la velocitat. Quan hi vaig ser davant, el pànic va poder amb mi. Vaig parar el vehicle i vaig buscar el cotxe que m'acabava de creuar, però res. No hi havia ningú en 5 quilòmetres al voltant. M'estava posant nerviosa per moments però havia de continuar. El meu conduir era cada cop més temerari, no podia controlar els peus i finalment vaig perdre el control. Només recordo el meu cap donant cops al volant i al sostre fins que vaig deixar de sentir dolor i tot es va fer fosc...
Maria: Gertrudis! Gertrudis! Que no m'has vist arribar? Com ha anat el viatge?
Gertrudis: Ai! Ho sento, Maria! M'he dormit. Fa una estona que estic aquí i aquest poble sembla fantasma! Anem?
Maria: Anem! aquesta nit serà una bona nit!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Em poso la mà a la butxaca. Sí, porto les claus. El camí cap al cotxe em va semblar normal. Per què m'hauria de semblar estrany? Perquè no hi ha ningú a la vila, o perquè el fred se't posa dins la pell fins que sents un fred líquid dins als ossos (frase patentada per Anna)? El cotxe era gelat. No em vaig poder treure la jaqueta i la calefacció no donava per a més.
El camí era fosc. Una carretera estreta, plena de revolts que t'obliguen a frenar constantment. Un camí enmig d'una muntanya històrica, actualment abandonada. El trajecte no era llarg, però tampoc curt. Una sensació de soledat m'envaí. Cada cop em sentia més lluny de tothom. De sobte, els fars d'un cotxe em van il·luminar i vaig haver de reduir la velocitat. Quan hi vaig ser davant, el pànic va poder amb mi. Vaig parar el vehicle i vaig buscar el cotxe que m'acabava de creuar, però res. No hi havia ningú en 5 quilòmetres al voltant. M'estava posant nerviosa per moments però havia de continuar. El meu conduir era cada cop més temerari, no podia controlar els peus i finalment vaig perdre el control. Només recordo el meu cap donant cops al volant i al sostre fins que vaig deixar de sentir dolor i tot es va fer fosc...
Maria: Gertrudis! Gertrudis! Que no m'has vist arribar? Com ha anat el viatge?
Gertrudis: Ai! Ho sento, Maria! M'he dormit. Fa una estona que estic aquí i aquest poble sembla fantasma! Anem?
Maria: Anem! aquesta nit serà una bona nit!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
