Cops de sort!

La vida, de vegades, et dona unes alegries que no esperes.
Tens una sort que no l'acabes d'entendre.
És magnífic.
És fantàstic.
És al·lucinant.
És la màgia de la vida...

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

El riu és vida...

Famosa frase, ben coneguda per tots els Ebrencs, però aquí no té connotació de lluita, sinó de metàfora.
Quan els rius baixen plens, oh! què bonic és quan els rius baixen plens!!! És preciós posar-se al seu costat i contemplar-lo com si fos el te últim dia en aquesta món fastigós, i com si no hi hagués ningú al teu voltant. Per a mi, Gertrudis, és un moment tant màgic que em pregunto perquè no ho faig més sovint.

Els rius són l'anima del poble que banyen, són la font dels pagesos a l'hora de cultivar les seves terres, són la font de vida per a tot un territori. Quan un riu baixa ple, és elegat, ufanós, gran viu...

Però quan un riu està Sec... no és un riu. No hi ha res quan un riu baixa Sec. És molt trist convertir-se en alguna cosa Seca, sense vida, sense alegria... No puc soportar posar-me davant del Meu riu i observar com cada vegada baixa menys aigua... cada vegada més Sec. No, no ho puc soportar! És molt trist, m'entristeix molt... jo necessito aigua per tirar endavant el meu dia a dia, necessito alegria, que ja és prou trista la vida en sí.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Cuidaoooo... que exploto!!!!

Primer: m'és igual si "exploto" és correcte en català o no. Segon: no tinc ganes de mirar-ho.


No sé que hem passa! He actualitzat este matí i ja tinc ganes de tornar a escriure! No he parat d'escriure en tot el dia! Què em passa????? Que tinc??? Em trobo malament!!!! Tinc febra literària!!!! El cap em dona cinc-centes cuncuanta-cinc mil votes!!! No pot parar!!!! Ais... qui tornés a tenir 40 anys... ai, no! això no anava aquí, això anava al monòleg... ja no sé ni on estic!


Bé, el tema que ara toca, és que abans he llegit un poema que m'ha fet pensar en com són d'importants els detalls, els detalls petits sobretot. No em considerava una persona detallista i a qui li importessen els detalls, però es veu que sí! i molt! M'estic fent detallista en la gent que estimo i m'importa, i també m'agrada que ho siguin en mi. Són vitals per a la meva supervivència!!! No puc viure sense els petits detalls!!! Com pot ser no haber rebut una p*** rosa per St. Jordi? (la del pare no conta). Pot valdre 1 euro, però el regal val millons! Doncs no, sense rosa t'has quedat un any més. Jo que em pensava que les coses havien canviat... de ilusiones también se vive, Gertrudis.


Una perduda abans de marxar a dormir, la resposta d'un missatge al mòbil, la simple guinyada al msn, qualsevol cosa pot fer-te somriure en un moment determinat! Necessito aquesta mena de detalls, sóc humana i els necessito! Què passa que tu no???No et fa il·lusió a tu quan t'arriba un missatge al mòbil a les 12 de la nit, encara que estigues dormint? A mi encara em quedava il·lusió a aquella hora, però poc a poc, i com si fos una punxa que s'anava clavant poc a poc dins meu, va anar marxant, el temps anava passant, i tu sense dir res... Semblava una nena de 3 anys esperant els reis mags, o el nuvi esperant a l'altar de l'església... Una simple mirada m'hagués valgut per totes les roses del món.


Els detalls, amics... que en són d'importants i no ens ho pensem!


Sigueu tant importants com el vostre cor us deixi.


Gertrudis Pi.

Relax, take it easy!!!!

En aquesta entrada no voldria ferir la sensibilitat de ningú, ni molt menys als/les fans de Mika. Només és que últimament he sentit a parla més de Mika que en tota la meva vida, i aquesta cançó em va perfecta per al títol. No dire res del grup perquè acostumo a ficar la pota dia sí dia també, així que només dic això. Bé, és un grup que m'agrada i està molt bé, això sí.

Doncs al què anàvem. La vida te l'has de prendre amb calma, sense presses de cap mena. Deixant que les coses vagin sortint per elles mateixes, sense forçar-les. Així és com aconseguiràs viure el moment i no preocupar-te pel que vindrà demà!


Una altra de les coses de les quals estic farta, són les etiquetes. Quina merda, les etiquetes!!! Per què tothom hem de pertànyer a una etiqueta en concret???? No podem ser, i ja està? (Per cert, el verb ser li encanta al Buenafuente, eh Anna?) És que si fem això, ja hem de ser això. Si diem tal, ja ens tocarà ser qual. Per què no centrem una mica el cap, siusplau??? Qui t'obliga a ser això, si fas allò??? Qui t'ho diu? On està escrit? No pots fer el que vulguis, amb la teva vida personal? No pots decidir tu qui o què ets??? Mira si estic farta de les p**** etiquetes que borraré les del meu bloc. No en vull veure ni una, jo***!!!


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Per Sant Jordi, fem que sigui festa nacional!

Avui, per rememorar la diada de sant Jordi, donaré a conèixer un dels meus poemes que vaig fer fa mooooolt de temps. El primer és dedicat a Catalunya ("Per què la meva terra no és lliure?"). El segon li vaig dedicar al meu cosí quan marxava Mèxic per passar-hi un any. Ell, des d'allà em va enviar una rosa virtual, i jo li vaig regalar un llibre, també virtual. Segons recordo, és el millor regal que m'han fet mai per Sant Jordi.

Per què la meva terra no és lliure?

Una noia com jo

que ara començo a viure,
només intento pensar
per què la meva terra no és lliure.

Potser encara no ho entenc
per la meva manca de cultura,
però no suporto veure
la meva terra sofrir.

Sento un sentiment d'impotència
que em volta per tot el cos,
em comença al cor
fins arribar a la raó.

Algun dia m'agradaria veure
la meva terra deixar de sofrir,
i dir amb total llibertat:
"Hem lluitat per Catalunya
i a la fi ho hem aconseguit."

Carta a un familiar

Quan te'n vas anar,
no me'n vaig ni adonar
del molt que et trobaria a faltar.

Ara ja ha passat un any
i quasi ni me n'he adonat,
és tot una mica extrany
però ja gairebé has tornat.

Jo sé que vols tornar a marxar,
és la teva vida i tu decideixes,
però els pocs dies que has d'estar
els hem de disfrutar sense queixes.

Espero que tot et vagi bé,
en l'amor, la família i la lluita
perquè amb ganes tot s'esdevé
molt a correcuita.

I m'agradaria acabar
dien-te que hem de lluitar
per la terra que s'ha d'estimar,
que Catalunya ha d'esperar
la victòria del poble Català.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Estic una mica cagada...

Sí! Estic cagada per tantes, tantes coses...! Si em poso a contar no acabaria mai. Són tantes les coses que en aquest moment em preocupen... tantes... Sóc vulnerable, excessivament crec, i el fet que es mate una mosca, ara mateix m'afectaria fins al punt d'arribara emocionar-me i estar tota la nit pensant-hi. Ara mateix sóc un full en blanc tirat a l'aire i que va al rumb que li marca el vent, sense control, desitjant caure en un camp verd i no a un riu o enmig de la carretera i ser trepitjat fins fer-se negre. Sóc més sensible del que jo m'havia imaginat abans. Crec que no sóc aquella persona freda, insensible, que ho volia tenir tot controlat, que no vivia el moment. Estic descobrint una persona nova, que m'agrada. Començo a sentir-me bé en mi mateixa. Tinc sentiments!!! Tinc sensibilitat!!! Tinc il·lusions!!! Al meu parer crec que tinc massa il·lusions per tot, per això sempre m'acabo pegant la patacada. M'il·lusiono des del primer moment, com aquesta vegada, i després em venen els cops de totes bandes, i sembla que hagi sigut una bleda, una il·lusa. Espero que aquesta nova Gertrudis no s'endigui cap patacada. M'he promés no il·lusionar-me ràpidament, pero... perquè enganyar-nos? Ja ho estic fins a les tranques!!! I no vegis la por que tinc! Estic més cagada que Armstrong quan va "anar" a la Lluna.

Us deixo un vidio fet per un concurs del programa "Divendres" de TV3.

Sigueu tat feliços com el vostre cor us deixi.


Gertrudis Pi

Sin tapujos!

Ja està bé d'anar en metàfores! No he fet aquest bloc per poder expressar el que sento???? Doncs així perquè estic fent l'imbècil escribint sobre finestres que s'obren i que es tanquen, sobre records al tren i llunes???

Sí, estic contenta, estic ilusionada! Per fi les coses em comencen a anar bé! Ja està bé d'anar plornat d'amagat, a les nits amb el coixí! S'ha acabat! Per fi puc tornar a riure, puc tornar a il·lusionar-me! Gràcies a tu. Tu mas fet tornar a recuperar les ganes de viure el moment. Tu m'has ajudat a tornar a sentir algo dins meu que em manté viva. Tu i només tu ho has fet! I més igual el que diguen, jo sé que anirà bé!

No se si dir que m'estic enamorant, però el que sí tinc MOLT clar és que vull estar al teu costat!

Perquè m'encantes i ho saps! J*

Sigueu tant feliços com el vostre COR us deixi.

Gertrudis Pi.

Gertrudis, Rumba Catalana.

Ja ho veus! Sense saber-ne res, resulta que hi ha un grup amb el meu pseudònim. És un grup de rumba catalana, i la veritat és que no està gens malament. Us convido a que l'escolteu!

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Estic a la lluna... de València!

Bé, ara no em posaré a explicar-vos els motius de la meva "estada" a la lluna, sinó més aviat d'on ve aquesta expressió.
Justament ahir a la tarda, en un dels nostres moments LSD de la biblioteca, va sortir aquesta expressió i, no sé ben bé perquè, la vam associar al fet que el Papa Luna fos o hagués estat de València. Una assimilació bastant lògica, però totalment incerta. És el que té LSD, et fa pensar molt, però res és el que sembla.

Buscant buscant, he averiguat el vertader motiu d'aquesta frase. Resulta ser que durant l'època en què la ciutat de València estava emmurallada, quan es ponia el sol, tancaven les portes per evitar incidents. La gent que estava despistada i se li passava l'hora per entrar, s'havien de quedar a fora i passar la nit sota la lluna. A partir d'aquí ja tenim més d'una versió. Una ens diu que el seient on dormien tenia forma de mitja lluna, l'altre ens diu que era perquè passaven tota la nit mirant la lluna... Jo no ho sé nois/noies, no he trobat cap versió fiable. Jo de vosaltres, si algú us ho pregunta, li dieu que quan ho llegieu estaveu a la lluna de València, i que no us en recordeu.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Tornant amb el tren...

Sí, ja sé que això de tornar amb tren és una tocada de nassos amb totes les lletres, però és el que ens toca, nois! O això o tornar a peu. O també et queda el recurs aquell que diu el refranyer popular: dues pedres. Però bé, una cop ja has assumit que et toca passar cada setmana 5 hores entre anar i tornar, acabes portant-ho prou bé. Jo per exemple aprofito per conectar-me o mirar pel·lícules. De vegades llegeixo llibres, però això ja em costa més, ja que o bé m'adormo o bé em distrac amb pensaments. Això és el que passa avui. Tinc un bon llibre a les mans, no us diré que no, el senyor Orwell és bo. Però no em concentro. No hi ha manera. El record d'ahir a la tarda és massa gran. Una passejada per llocs emblemàtics de la ciutat no es pot oblidar així com així. Encara ara recordo el maremagnum amb centenars de turistes vinguts de vés a saber on, la ciutadella on només es veien esportistes corrent amunt i avall. Resulta que a la Ciutadella hi ha un mini vassal com el retiro amb barquetes i tot! Això no ho sabia... I després tu, com el vent, sempre al meu costat.

Doncs sí, la tarde d'ahir em pertorba la lectura, i no hi ha manera de passar pàgina, per això n'escriuré una aquí, per veure si els records marxen una estona encara que sigui uns segons. No, crec que no! No marxen. Però saps què? Que jo tampoc els vull deixar marxar.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Les noves tecnologies ho han canviat tot... per a bé?

Típica frase: "Les noves tecnologies ho han canviat tot". I tothom s'omple la boca amb aquesta frase, orgullosos de la societat en que vivim. Vale d'acord. Però les noves tecnologies han canviat aspectes de la nostra vida quotidiana que fa que siguem menys persones. Un exemple són les relacions interpersonals, que ara es basen en teclejar lletres a una pantalla en blanc, parlant amb algú que, pressumptament, està a l'altra banda de la pantalla. Abans, quan començava una relació, posa-li X, entre dos persones, aquestes es coneixien físicament, xerraven físicament, es veien, es miraven, s'interpretaven els gestos... això feia que poguessin acabar enamorant-se o establint una bonica amistat. Ara amb una frase que veiem a l'ordenador que ens pensem que ha escrit la persona que ens agrada, ja pensem que estem enamorats, o que ens cau de putins. (igual aquesa frase la escrit el pare mentre el fill era a per un got d'aigua, i nosaltes ens ho creurem).

Abans els pares anaven a dir bona nit als seus fills i fer-los-hi un petó al front: "Bona nit, fill/a meu/a. Que descansis." Ara amb un "Bna Nit. Dscansa. Muak" a la pantalla del mobil n'hi hauria prou, però encara no hem arribat a aquest extrems... temsp al temps.

Al meu parer, on hi hagi un bon cafetó i una bona conversa... que s'apartin les Noves Tecnologies.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

No tot està perdut!

En les meves entrades passades, el meu estat d'ànim no lluïa pel seu bon color, sinó tot el contrari. I de què serveix posar ènfasis en els mals estats d'humor? (pregunta retòrica) Encara és pitjor. S'ha acabat! Alegria al Corasson!!!
Quan ho creus tot perdut, una llum apareix al final del túnel. Nooo, no és la mort, malpensats. És una ànima baixada de vés a saber on que ve per donar-te una oportunitat, una esperança per recuperar l'alegria que tothom necessitem. Una alegria que et fa sentir viva, que et fa sentir especial, i que esperes no perdre mai. Ara tot pot canviar, tot pot anar bé, i lluitaré perquè així sigui.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi (I'm really happy!)

Aire pur.

Durant els dies de tempesta tanquem les finestres per a què no entre aigua ni vent. Però després de passar el temporal, tornem a obrir els finestrals per a què l'aire pur d'un nou despertar inunde el nostre dia a dia.
Jo vaig haver de tancar els porticons de la meva finestra en clau i pany ara farà 3 mesos exactament avui, i estic orgullosa de la meva decisió. Per la meva finestra només entrava basura, i això m'embrutava a mi. Així que vaig decidir tancar-la per una llarga temporada. El problema és que si no llences la clau ben lluny, sempre hi ha algú que pica per entrar i acabes obrint-li. És aire nou, aire renovat, aire alegre i pur... Abans de que vingue la tempesta, el deixaré entrar...


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi