Estiu, estiuet, vine que tinc fred!

Els ànims estan més que recalentats, i tenim moltes ganes que arribi l'estiu! I més amb aquest anunci que ens ha portat enguany l'Estrella Damm!!!

A vegades el que busques està tant prop que costa de veure

Anunci Estrella Damm 2010

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Potser demà... no hi haurà demà

Potser demà, quan et despertis, jo ja no hi sóc. Tu et despertaràs, i jo me n'aniré a dormir, per sempre. Des de que tinc ús de raó, he pensat que si passa un tren per davant teu, agafa'l! No tornarà a passar el mateix, i potser a dins està la felicitat que sempre has buscat. Potser pujaràs a altres trens, i només hi trobaràs buidor i oblit, dolor i soledat.

Quan jo m'he apropat, tu t’has distanciat. Potser demà serà el final, si ja no tenim res a parlar...


 

Potser Demà- Lexu's

 

 

 

 

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

 

Gertrudis Pi

Reflex de la societat...

Crec que ja no fa falta dir res més...

Al tren

Bé, jo ara sóc al tren. Segurament ara estic amb el cap recolzat a una de les finestres dels trens de la Renfe intentant concl·liar el son. Potser estic pensant en els exàmens de la setmana que ve... no, no! Això avui no toca! El més probable és que m'estigui trencant el cap pensant on ets, què estàs fent, perquè no m'has enviat un missatget dels teus. Segurament estaré pensant en la setmana que ve, però perquè estaré amb tu, perquè et podré abraçar, i et podré tenir per a mi tota sola.

Segurament també estaré maleïnt a la Renfe pels seus retards, o si més no per les dos hores fatídiques de camí.

Em sento estúpida, com si m'estés allunyant d'un lloc que no vull abandonar. M'allunyo de tu, i axò no m'agrada.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Arribar al cim és una experiència màgica

De sobte vaig obrir els ulls. Per fi havia parat de ploure i ja no m’hauria de posar la parca que tant poc m’agradava. D’acord, feia fred i l’aire era humit, però ja no plovia. Havia sortit el sol. Vaig mirar al meu voltant i encara dormia tothom, ningú gosava moure ni un dit amb aquella gelor. Tenia els llavis glaçats, les pestanyes estaven petrificades. Les mans i els peus, en canvi, gaudien d’una calentor que em va reconfortar. “Almenys no em refredaré”, vaig pensar. I que malament vaig pensar! Hem vaig aixecar com vaig poder d’aquell terra dur i que m’havia torturat l’esquena durant tota la nit. Els meus companys es van quedar una estona més, aprofitant els pocs minuts que els quedaven de son. Després de rentar-me la cara amb aigua freda, i escalfar-me un bon tassó de llet a l’atrotinat fogonet , vaig sentir que em deien: “Preparada per pujar allí dalt?”. Amb el dit assenyalava la muntanya més alta del meu voltant: Els Encantats. Ens havíem de preparar ràpid si volíem assolir el cim a l’hora de dinar. Eren les set del matí i ens quedava molt de camí per fer. Vam plegar els sacs de dormir, vam fer la bossa i... cap al cim!

Cada cop ens apropàvem més. La muntanya semblava no tenir fi. Després de recórrer camins, rierols i moltes pedres, vam arribar al peu. Semblava fàcil, però el camí de pujada tenia la seva complicació. Com més pujaves i més prop et semblava el cim, més s’allunyava de nosaltres. Havíem de parar per menjar alguna cosa, per petita que fos, sinó el cos aviat decidiria no continuar. Després de molts sospirs i paraules d’ànims, va arribar la part més difícil: els últims dos-cents metres. No eren molts, però tenien un petit inconvenient: eren verticals, completament verticals. Arribats fins aquell punt, res hem podria fer enrere. “He arribat fins aquí, i una paret de dos-cents metres no serà més que jo”. Amb aquestes paraules vam emprendre l’últim tram de l’ascensió.

La meva mà s’agafava amb força a la del company que era a dalt, mentre l’altra feia pressió per acabar de pujar el meu cos. Finalment, amb l’última empenta vaig trepitjar el terra que pocs havien tingut el plaer d’embrutar. El cansament i el fred van quedar en un segon terme. Jo era allí dalt. L’estany de Sant Maurici quedava reduït a una petita bassa sense importància. El lloc on havíem dormit quasi ni ‘s’apreciava. Allò era un somni fet realitat, era com tocar el cel. No m’hagués importat saltar i acabar amb tot, perquè allò era màgic. Però vaig pensar en tota la gent que m’esperava allí baix, i això hem va fer agafar la motxilla i, després d’immortalitzar el moment amb una fantàstica fotografia, començar el descens.

Aquella nit no vaig dormir. Els peus hem feien molt de mal. Tenia l’esquena destrossada, i el cap em bullia com mai. M’havia refredat, certament, però res de tot això m’importava, només el record d’aquell cim m’omplia els pensaments. I així ho va fer durant els dos mesos següents. Des de llavors, quan estic preocupada per alguna cosa, penso en com n’eren de petits els problemes quan estava allí dalt. De cop, tots desapareixen. O si més no, es difuminen.

Lluitarem sempre!

La lluita.
Lluitem dia a dia.
Lluitem per sortir endavant dels problemes que ens trobem pel camí. Sempre he sabut que si no tens una cosa per què lluitar, res val la pena. Alguna cosa que et faci aixecar cada matí i obrir els ulls. Alguna cosa que et digui: "Avui pot ser un gran dia, només pel fet que estàs aquí".

Lluitar és una cosa que costa, costa molt, com aixecar-te al matí, que per a mi és un suplici, una tortura, un... no tinc paraules. És una cosa d'allò més horrible, però sempre ho acabo fent. De vegades em desperto amb tanta mala llet, que sóc capaç d'autolesionar-me a mi mateixa. Involuntàriament, clar! No fotem...

No ens desviem del tema. En aquesta vida s'ha de lluitar per ser feliç, les coses no vénen soles. O t'ho treballes o ja pots cantar a Sant Pere!

Ara, personalment, hem toca lluitar per una cosa que no sé si acabarà funcionant o no, però lluitaré perqué sigui que sí.
També he d'emprendre una lluita pel meu territori. Si no ho fem natros qui ho farà??? La gent de les Terres de l'Ebre està en una situació clau pel que fa a la supervivència del seu riu, i han de lluitar totes unides per defensar-lo!

Cançó de l'ex-grup Kontrol Antidòping, actualment Xeic!

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Obervant el Final

Inevitablement, quan algun cosa comença, et preguntes quan acabarà. És llei de vida. Li tenim por a aquest final, i no volem que arribi mai, però ell ens va trepitjan els talons dia rere dia, fins que arriba un moment que et fa caure i t'estampes contra el terra.

És com quan mires una pel·lícula que t'agrada moltíssim, que no vols que acabi, però saps que acabarà, i passes tota la pel·lícula amb un nus a l'estòmac pensant que t'encanta però que arribarà el final.

Em fa por. El Final em fa por. No perquè sigui un final, sinó perquè està venint corrent cara a mi, amb una llança punxaguda, que quan em toqui, em destrossarà el cor...


Sigueu tant felíços com el voster cor us deixi.
Gertrudis Pi

Estimada Gertrudis...

Avui m'ha arribat una carta anònima, i deia així:

"Estimada Gertrudis.
Ja veig que aquests dies estàs fins a dalt de feina. Et queixes per tot. Qualsevol cosa desperta la teva ira. Tens infnites ganes que arribi l'estiu. Però saps què? Quan haurà arribat l'estiu enyoraràs aquests fantàstics dies de classe. Disfruta'ls ara que hi ets.
Atentament,
Una seguidora anònima"

I quanta raó tens, estimada seguidora. Els estic vivint i ja els trobo a faltar!!


Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertruds Pi.

Estimada Reiloca...

Estimada Reiloca. Ja hauràs notat que els ànims generals estan una mica decaiguts, inclòs el meu. Però aquest matí, quan t'he vist entrar a les mans de la Natàlia... m'has alegrat el dia.

Reiloca

Moltes gràcies Anna.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

I tu, m'acompanyes?

Tinc un camí davant meu, ple de roses rojes, boniques i elegants... i amb espines. Vull que vagis al meu costat, que m'agafis de la mà i que junts ens punxem. Vull que tu, després, em curis les ferides, i jo a tu. Vull que no em deixis enfrontar-me sola als problemes, vull que m'ajudis tu.

Vull estar al teu costat quan el primer raig del sol em desperti pels matins. Vull veure la lluna als teus ulls abans d'anar a dormir. Vull que em diguis bona nit fluixet a l'orella. Vull que m'abracis mentre tanquem els ulls i ens endinsem en el món dels somnis, que segurament en els d'un, hi apareix l'altre.

Vull que sempre em diguis la veritat, encara que em faci mal. Vull viatjar amb tu sense un destí concret, amb el cel com a mapa, i la il·lusió com a mitjà. Vull que ens perdem per camins deshabitats i no ens importi, mentre ens perdem els dos junts.

Vull endinsar-me en somnis, on només tu en siguis el protagonista.

Vull dir-te que t'estimo, i obtenir la mateixa resposta.

Però abans de tot això... vull tornar-te a veure.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

La sang ja no sap si alterar-se o no.

Com tenim la sang aquestes últimes setmanes!!! Està que bull!!! Mare de Déu!!! Això de la primavera és massa! Les converses són... bé, no diré com són per no ferir cap sensibilitat, però... són!
Això està bé! Estem en un estat d'eufòria col·lectiva. Només sento riures, crits, alegries... Així m'agrada!
Visca la vida!!!

Una cançó que diu més o menys axò: viu la vida... cosa no gens fàcil.





Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Mentre la gent planxa l'orella al coixí.

La gent no sap el que es cou al seu voltant mentre ells planxen l’orella al coixí. Estem parlant d’un poble. Un poble mig de muntanya a altes hores de la matinada, serien les 4, no ho recordo bé. Deixo el cotxe aparcat. Surto i en apagar la música... silenci. No se sentia res. Cap cotxe, ni el vent. De camí a casa, algun udol dels gossos em va fer aguditzar el sentit. La lluna estava envoltada d’una fina capa de núvols. Jo immersa en les meus pensaments... De sobte alguna cosa que no eren udols de gossos, ni soroll de cotxes: un xiulet d’algú. De seguida em vaig girar, i de la foscor va aparèixer aquella figura escanyolida. No em vaig sorprendre de trobar-me’l a aquelles hores allí. “Què hi fas aquí? I tu, que hi fas tu aquí?” Hagués sigut absurda una conversa així. Els dos sabíem el que fèiem a aquelles hores pels carrers de la vila. Un marxava i l’altre arribava. Vam intercanviar quatre paraules i un “adéu, bona nit” va ser el nostre comiat.


Va ser una trobada d’allò més casual, i ara ningú en sap res. Mentre la gent dormia, el poble no era mort del tot, encara hi quedava algú. Acompanyada de la lluna que em marcava el camí, vaig arribar a casa, vaig ficar la clau al pany i... la nit s’havia acabat.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.