A classe, assegura en una de les incòmodes i estretes cadires, veig com les lletres sobrevolen l'aula com si fossin ocells sense rumb. Miro al meu voltant. Ningú se n'ha adonat. No puc soportar veure-les perdudes. Les agafo una per una i començo a jugar:
Heu tractat la meva ànima
com si d'un brut joc es tractès,
una joc de mirades creuades,
un joc de sobtats adéus.
Adéus abans de dir hola,
adéus que vénen i van
i sempre la sàvia resposta:
"Tranquil·la, que els temps passaran".La meva ànima ja no creu
poder creure algun dia
que al final trobarà un lloc
en el gran Joc de la vida.
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.
Potser ha valgut la pena que no escoltessis qualsevol dels nostres magnífics professors si has escrit un poema com aquest. M'ha agradat molt, Gertrudis.
ResponEliminai a mi! <3
ResponEliminatard o d'hora trobaràs el lloc :)
ResponElimina