Rara avis... o en perill d'extinció?

Així és com em sento avui. Una espècie a mig camí entre persona i el no res. No sé si és una etapa, un moment, uns dies, o això ha de durar eternament. Jo que sempre m'he pensat que era una persona del més normal, que sempre seguia el ramat d'ovelles (cosa que em feia sentir despreciable), i ara m'adono que no hi encaixo en aquest ramat. No m'agrada fer el que fa tothom, m'agrada la sol·litud (moderada), m'agrada veure que faig coses diferents de la resta, però... saber que no encaixo en cap ramat, en cap??? Estic mancada de qualsevol qualitat que em pugi fer pertànyer a un ramat. No tinc res propi que m'identifiqui.
Em manca criteri per a tot, em manca personalitat, em manca força de voluntat i empenta.
Quan a una persona dèbil, físicament parlant, li pegues un copet a l'esquena trontolla tota, fins i tot pot arribar a caure. Doncs quan una persona és dèbil mentalment, passa el mateix.
Així estic jo ara, trontolla que trontollaràs, aguantant-me a les parets per no acabar de caure del tot, perquè llavors igual no hi ha marxa enrere.

Vosaltres que podeu, sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi. (permeteu-me que avui no posi coloraines, estic una mica negra)

Gertrudis Pi.