Lloc de pas

La llet tèbia, si us plau.

Un tallat, si us plau. La llet no molt calenta, tèbia va bé. La llet encén, crec que no m’ha entès. La seva agressivitat a l’hora de donar-me el tallat, fa que em cremi la mà. No pateixis, pots cremar-me, sóc de ferro. Les ampolles que em sortiran més tard no opinen el mateix. Pago i m’assec. Davant de l’ordenador, intento buscar respostes, però primer he de trobar les preguntes. La cambrera crida, crida molt. Opina sobre la notícia que està sortint a la televisió. Un nen de 16 anys ha matat a una nena de 13. Es creu amb dret d’opinar, i opina. Jo escolto, miro i callo. Ella opina per a tots els clients. Tant se li’n dona si ens importa la seva opinió o no. Us puc dir que en absolut. M’encanta la senyora que tinc davant meu. Té la mirada perduda. Només ho intueixo, ja que porta ulleres de sol. Grans, molt grans. Va despentinada. No s’ha preocupat de pentinar-se la part del darrere. Porta mitjons blancs amb sandàlies. M’agradaria saber què està pensant... El punt d’atenció torna a estar a la barra. La cambrera crida i riu molt fort: li han caigut tots els gots que tenia a la safata, i ara estan fets miques al terra. Riu i crida. Mentre plega els bocins de vidre amb l’escombra, torna a tombar més gots al terra. Sembla un acudit. Crida i riu més fort. Els dos clients de la barra, semblen tenir símptomes d’embriaguesa. Paraules que no s’entenen, colors rosats a la cara, rissa constant... igual que la cambrera.


Crec que és hora de marxar. Apago l’ordenador, agafo la maleta i compro el bitllet. Espero i pugem al tren.


 
 
 
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi