Arriba un punt, un moment que no vols que arribi mai, o sí, qui sap. És un moment que et passes el dia pensant, pensant en tot, qüestionant-ho tot, absolutament tot. Et preguntes què fas aquí, perquè estàs al lloc que estàs. Realment hi vols estar? Et demanes si el que estàs fent en aquest lloc és el que vols, o el que volen i esperen de tu. Fas el que fas perquè ho vols fer o perquè és el que altres volen que tu facis? Realment et mostres tal com tu ets, o com volen i esperen que siguis? Et coneixen bé? Et coneixes bé, tu?
Són tantes les preguntes que em ronden el cap dia a dia, que no puc assolir-les totes, i he acabat per no fer cas a cap. Si no puc respondre-les totes, val més deixar-les de banda. EL problema és que continuen allí, dia a dia, i fan mal. Ja no parléssim del futur, d’allí on vols arribar, ni el que vols fer a 5 anys vista. Pensar en això ja és una utopia.
Vull viure, viure, viure, viure, viure-ho tot com si no hi hagués demà. L’únic que vull és ser feliç, crec que demano poc.
Sigues tant feliç com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No saps com t'entenc. Jo pensava molt en tot això, però fa poc que he aconseguit no pensar tant i menys a llarg plaç, només penso en avui, demà i la setmana que ve, però sobretot en ara. :)
ResponEliminaLas preguntas se van respondiendo poco a poco y a veces cambian de respuesta de un día para otro, eso es lo bonito. No tienen que impedirte ser feliz. Bona paraulota per la Q :P
ResponElimina