Em poso la mà a la butxaca. Sí, porto les claus. El camí cap al cotxe em va semblar normal. Per què m'hauria de semblar estrany? Perquè no hi ha ningú a la vila, o perquè el fred se't posa dins la pell fins que sents un fred líquid dins als ossos (frase patentada per Anna)? El cotxe era gelat. No em vaig poder treure la jaqueta i la calefacció no donava per a més.
El camí era fosc. Una carretera estreta, plena de revolts que t'obliguen a frenar constantment. Un camí enmig d'una muntanya històrica, actualment abandonada. El trajecte no era llarg, però tampoc curt. Una sensació de soledat m'envaí. Cada cop em sentia més lluny de tothom. De sobte, els fars d'un cotxe em van il·luminar i vaig haver de reduir la velocitat. Quan hi vaig ser davant, el pànic va poder amb mi. Vaig parar el vehicle i vaig buscar el cotxe que m'acabava de creuar, però res. No hi havia ningú en 5 quilòmetres al voltant. M'estava posant nerviosa per moments però havia de continuar. El meu conduir era cada cop més temerari, no podia controlar els peus i finalment vaig perdre el control. Només recordo el meu cap donant cops al volant i al sostre fins que vaig deixar de sentir dolor i tot es va fer fosc...
Maria: Gertrudis! Gertrudis! Que no m'has vist arribar? Com ha anat el viatge?
Gertrudis: Ai! Ho sento, Maria! M'he dormit. Fa una estona que estic aquí i aquest poble sembla fantasma! Anem?
Maria: Anem! aquesta nit serà una bona nit!
Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi
Verge santíssima, he estat citada per Gertrudis Pi? És el dia més feliç de la meva vida :__
ResponEliminaCuriosamente acabo de escuchar una canción titulada "Sense por" que me ha pasado cierta personita por spotify...una abraçada ben grosa Gertrudis :)
ResponElimina