Qui sóc?

Tinc diferents personalitats: no sé si sóc bipola, tripolar... el fet és que cada dia estic d'una manera, però al final m'hauré d'acabar fent la idea.

S'ha contret una mica...

Sigeu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Lo que donaria per...

.. per una tarde a la Ciutadella en vatros. Perquè va ser perfecte l'altra vegada, fent d'exploradors com si tinguéssim 5 anys, fent fotos com si fóssim turistes. Donaria tants coses per tornar a passar una estona com aquella... Els tres, acompanyats de la sempre fidel ampolla de Vodka, i també d'aquella felicitat que s'esvaeix com el fum i que fa que els ulls es tornin roginosos, de l'alegria.
Perquè estones com estes són les que valen la pena d'una amistat, les que no s'han de perdre mai encara que passon (guinyada) els anys, i que cadascí hagi triat un camí.
Perquè us estimo ara més que mai, ara que m'he adonat que no veureu's se'm fa insoportable, a tots.

Això és la ordre per tornar a repetir-ho.

No sabem apreciar el que tenim a casa

És així. Els catalans menystenim les coses nostres. Ens passem el dia escoltant cançons de no se quin grup del nord d'Europa, americà, francès o rus, però mai es parem a mirar si aquí també tenim bona música. Clar que en tenim!!!!!!!! Bona música, bon cinema, bona literatura! Només faig que sentir a parlar de no sé quina sèrie de no sé on, que han fet l'últim capítol... però llavors no sabem quina és la sèrie que està triomfant cada dia a la sobretaula del nostre país.

Pel que fa a música, tenim cantants i música de la talla de Pep Sala, Gerard Quintana, Lluís Llach, Nina, Marc Parrot, Lax'n'busto, Sopa de Cabra (abans), Lexus... i la llista no s'acabaria mai. Són artistes bastant importants dins el panorama musical.

En cinema, cada setmana s'estrenen films de directors catalans, alguns de molt rellevants, i lasva crítica no apareix ni als diaris nacionals de Catalunya... Un exemple n'és la pel·lícula Ens veiem demà, de Xavier Berraondo, que explica la dicotomia entre la mort i la vida d'un mateix personatge, que assaboreix els dos estats. Altres pel·lícules són Petit Indi, Tres dies amb la família...

Jo sóc molt respectuosa amb la gent, i cadascú és un món, però continua havent gent que creu que el de fora és millor que el de casa... i per aquí no passo, perquè aquest sentiment de vergonya per tot allò que és nostre no ens farà arribar enlloc, ni com a persones ni com a res. D'acrod, jo no conec aquell grup anglès ni aquella sèrie que tant t'agrada i que és boníssima que tu coneixes, però tu no saps res de la cultura del lloc on vius, jo sí. Com que cadascú és un món, i a cadascú li agrada una cosa diferent, no menyspreem a aquells que creuen en la qualitat dels mitjans culturals del lloc d'on són.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi

Gracias.

Dile sí a la vida pero buscale los nos. Conta, baila y grita pero no te pienses que todo el mundo quiere hacerlo. Te diré algo: eres guai. Pero no te lo creass mucho e intenta no perder tu esencia, la que te hace especial. (Parezco la Super Pop).

With Love,

M.B.A.

Sigueu tant feliços com el vostre cor us dieixi.

Gertrudis Pi

Fer pel·lícules...a quin preu?

Com a estudiant de comunicació, i possible futura cineasta o professional de la comunicació, em veig amb el deure d'escriure aquest article.

Com molta gent, he vist la pel·lícula Slumdog Millionaire, que tracta la història d'un nen pobre dels suburbis de Bombai. Després de veure-la, em van arribar certes notícies de com s'havia rodat i el preu que els havien pagat als actors, la majoria nens petits dels mateixos suburbis. Els directors del film els van prometre que els treurien de la misèria i els regalarien una casa a ell i a la seva família, i així van aconseguir que tants nens sortíssin en escena. Però creieu que ara, aquests nens tenen un nivell de vida millor? Res més lluny de la realitat. Viuen en absoluta misèria, i no han tornat a vore a aquells que els van prometre un futur millor. La pel·lícula ha guanyat 4 premis als Globus d'Or, 8 Oscars i 7 premis BAFTA, però els nens no han gunanyat res, simplement han perdut la ilusió que se'ls va donar d'un futur esperançador.

Han sortit diverses notícies en diaris español que els nens protagonistes del llargmetratge ja tenien casa, però les fotografies preses fa pocs mesos no diuen el mateix.

Aquí veiem a Rubiana Alí, una de les protagonistes davant de la chabola que li fa de casa

No sé fins a quin punt hem de gunyar 8 Oscars i aprofitar-nos de la inocència d'aquestes famílies. Reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi.

 

Sigeu tant feliços com el vostre cor us deixi.

 

Gertrudis Pi.

English man in New York

Perquè l'altre dia no vaig poder posar el vídio.

Rara avis... o en perill d'extinció?

Així és com em sento avui. Una espècie a mig camí entre persona i el no res. No sé si és una etapa, un moment, uns dies, o això ha de durar eternament. Jo que sempre m'he pensat que era una persona del més normal, que sempre seguia el ramat d'ovelles (cosa que em feia sentir despreciable), i ara m'adono que no hi encaixo en aquest ramat. No m'agrada fer el que fa tothom, m'agrada la sol·litud (moderada), m'agrada veure que faig coses diferents de la resta, però... saber que no encaixo en cap ramat, en cap??? Estic mancada de qualsevol qualitat que em pugi fer pertànyer a un ramat. No tinc res propi que m'identifiqui.
Em manca criteri per a tot, em manca personalitat, em manca força de voluntat i empenta.
Quan a una persona dèbil, físicament parlant, li pegues un copet a l'esquena trontolla tota, fins i tot pot arribar a caure. Doncs quan una persona és dèbil mentalment, passa el mateix.
Així estic jo ara, trontolla que trontollaràs, aguantant-me a les parets per no acabar de caure del tot, perquè llavors igual no hi ha marxa enrere.

Vosaltres que podeu, sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi. (permeteu-me que avui no posi coloraines, estic una mica negra)

Gertrudis Pi.

Ciudad de Vida y Muerte

Amb aquest títul ja dóna certes pistes de com serà el film, però el que a mi no m'acaba d'encaixar és la part de "Vida". Si mireu la pel·lícula veureu que el que menys hi ha és respecte a al vida, ni respecte a res. Jo, abans de mirar-la, ja em pensava que fos dura, però tant? El que més em sorprèn és que només és un reflex de la realitat, és molt més permissiu que el que va passar de veritat.
Un dels punts forts del llargmetratge és la discriminació de la dona, però no només la discriminció sinó el maltracte i la violació portada a l'extrem.
L'ésser humà no té límits, cap límit. És capaç de fer qualsevol cosa, en qualsevol moment i de qualsevol manera. I quan dic que no té límits, no estic exagerant.
Simplement és una pel·lícula per mirar i reflexionar.

"Ciudad de Vida y Muerte"

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Dieu-me agosarada avui, si voleu.

He de tornar a escriure avui, ho sento però ho he de fer.
En un indret al bell mig de Catalunya, en una Universitat catalana, en una classe de cine, la professora tradueix un documental que està en català, al castellà. No ho puc entendre, suposo que ella ho enten.
Aquí ho deixo, millor no seguir, més que res per no perdre seguidors.

Gertrudis Pi.

Home anglès a Nova York

Avui us presento la canço "Englishman in New York". Aquesta cançó, tot i sonar-me abans, la vaig descobrir ahir a la nit en un concert de soul i jazz, on un cantant, un contrabaix i un saxo en van fer una versió fantàstica. Hem va emocionar, la cançó clar està, però també el concert. Un concert especial, en gent especial, el lloc especial... En el moment que vaig sentir com el contrabaix començava a tocar la cançó "Everey Breath You Take" acompanyat de la guitarra em vaig desfer. Allò era màgic, aquella sensació era indescriptible. Només ser que m'hagués quedat allí tota la nit!

Bé, l'home anglès. L'home anglès que se sent com un alien a la ciutat de Nova York. A l'autora d'aquest bloc li encataria fer aquest viatge i sentir-se extranya en un lloc, i disfrutar d'aquesta sensació. Però... què millor que enlloc d'anar sola, anés acompanyada? Bé, ja no demanarem tant, sabent qu res d'això serà possible.

http://http://www.youtube.com/watch?v=BMXCPANHeYM

Disfruteu de la cançó, i recordeu... Sigeu tant feliços com el vostre cor us deixi.

Gertrudis Pi.

Això de l'amor... què collons és?

És una pregunta que sembla ben simple, però... algú me la sap respondre en menys de tres línies? Encara que hauria de ser algú que n'hagués experimentat els efectes, cosa que l'autora d'aquest text encara no ha tingut l'oportunitat. Bé, igual sí per aquells que consideren que l'amor és aquell afecte que sents per una persona, però jo no em refereixo a n'aquest amor. Jo em refereixo a l'amor passional, l'amor de parella, l'amor "sexual", digueu-li com vulgueu. El cas és que aquest amor no arriba a tothom, només als valents, als que s'arrisquen a perdre-ho tot. Aquest amor serien els sentiments que tenim per una altra persona, la desitgem conèixer més, desitgem estar amb ella, desitgem que ella vulgui conèixer també les nostres experiències... coses i més coses. Per a les persones covardes, com l'autora d'aquest escrit, que ha d'escriure el que sent perquè no té prou (perdoneu l'expressió) collons per contar-ho a algú, aquestes persones acaban sentint alguna cosa molt forta dins d'elles vers algú, vers un ànima que vaga per aquest món com ella, i mai s'atreveixen a fer un pas més, i aquests sentiments es queden endins, sense puguer sortir. Si només una vegada fessin l'eforç de deixar-los sortir, el riu començaria a fluir i no pararia fins arribar al mar.
Arribant al final de l'escrit, encara no he averiguat què "collons" és això del Sant Amor...

Sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.
Gertrudis Pi.

Malparits que esciruen bé

Sembla mentida aques titular, però no: és totalment cert. Primer demano disculpes si algú se sent aludit, que alú s'hi pot sentir, però és la manera més lleu amb què em permeten expressar-me aquesta classe de gent.
L'altre dia vaig llegir el famòs article del nostre estimat Salvador Sostres "El món menstrua". Amb el títol ja ho diu tot. Aquest article és un despreci per a tots aquells que no passen per un bon moment econòmic, o que acaben de patir una desgràcia, o que simplement no sóc de la classe alta de la societat. El nostre amic Sostres afirma que el món ha d'anar fent neteja d'aquesta classe de gent perquè sinó arribaria un punt que no podríem viure tots. Aquesta seria la idea principal del seu article, publicat a el Mundo (no cal dir res més).
Aquestes setmanes m'he hagut de tragar comentaris del tipus "està molt ben escrit" o "és el que pensa la majoria". Pot està molt ben escrit, no dic que no, però també pot està molt ben escrita una carta que un segrestador envia als familiars d'un segrestats explicant-los que en una hora el mataran.
No ens quedessim només amb la forma, sinó amb el contingut, que és el que importa de veritat. Una persona sense escrúpols com aquesta mereix que el món menstrue , però sobre seu.

Salvador, fes-nos un favor a tots, i vé a visitar el "pinar"


Gertrudis Pi, sigueu tant feliços com el vostre cor us deixi.